Gairebé la meitat dels ciutadans no confia que cap partit resolgui els principals problemes de la societat: l’elevada taxa d’atur, el funcionament de l’economia o la manca d’infraestructures, segons revela el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) fet públic la setmana passada. La creixent desafecció respecte les institucions i representants democràtics, extensible a sindicats i patronals, és una realitat des de fa anys. És obvi, doncs, que no és cap novetat, però no per això deixa de ser preocupant.

Més enllà de tòpics recurrents que situen tots els polítics en el mateix sac, és cert que l’arcaic funcionament dels partits, la manca de capacitat per consensuar i marcar una direcció clara que permeti visualitzar la sortida de la crisi o el comportament censurable d’alguns dirigents fan comprensible que el desinterès cap a la cosa pública arribi a límits insostenibles.

Aquest malestar social va tenir la seva màxima expressió fa gairebé un any amb la concentració de milers de ciutadans a places d’arreu de l’Estat, sota el denominat 15-M, i que comptava amb la simpatia de molta altra gent que no va sortir al carrer malgrat compartir el diagnòstic. Davant aquest descontentament generalitzat, els partits van assegurar que en prenien nota, però res fa pensar que estiguin actuant en conseqüència.

Un exemple evident, entre molts altres, és la incapacitat per elaborar una llei electoral catalana. Els dos principals partits, CiU i PSC, fa més d’un any que mantenen reunions discretes però segueixien encallats en aspectes essencials i el Govern ja descarta que la norma tiri endavant aquesta legislatura, segons assegurava El Periódico fa unes setmanes. És lògic que sense donar respostes convincents i mantenint la mateixa dinàmica de sempre, difícilment els ciutadans recobraran la confiança amb els polítics.