Qui està disposat a vendre el país per trenta monedes de plata? L’Alicia Sánchez Camacho amb la seva veu estentòria i un discurs tan emfàtic com pueril quan ni tan sols és capaç d’esgarrapar aquests dos cents i escaig milions d’euros que l’Estat ens deu (corresponents a l’exercici de 2008) i després d’haver signat que els pagaria?

Potser l’Enric Millo, l’ex militant d’Unió Democràtica que després d’un congrés on va sortir escapçat i sense càrrec va oblidar qualsevol rèmora del catalanisme fundacional del seu partit per passar-se més a córrer al PP que li oferia una cadira?

Oriol Junqueras des d’un lideratge molt més assenyat i constructiu no sembla el Judes Escariot, tanmateix tampoc fa res per alleugerir aquest darrer sopar tan amarg, potser és com l’apòstol Pere que mort de penediment negarà tres vegades abans de l’albada aquell que és l’únic que pot salvar Catalunya avui?

Els socialistes perduts en la maranya d’una guerra interna i fratricida on surt a l’escenari un actor novell que mai havia tingut ni tan sols paper de comparsa, en Pere Navarro, que parla per la veu del gran Cleofàs (José Zaragoza) mentre els seus seguidors es miren perplexos, s’embarbussen, tiren pel dret i semblen més aquell Ponç Pilat que es girà d’esquena a la causa real i digué allò de “me’n rento les mans”?

És veritat que el president Mas no havia estat mai tan sol, com no és menys cert que mai havia estat tan carregat de raó. La sensació dels catalans és d’una mena de posguerra postransició, una misèria real i una grandesa incombustible en no renunciar a la dignitat.

Mai com ara, en aquest darrer sopar, ha sigut tan important de saber qui vendrà el país per trenta monedes de plata: PP o PSOE. Poden xucar el pa al bol de la taula sagrada tant els uns com els altres, només un miracle podria canviar el rumb d’aquesta història nostra tan desgraciada i si anéssim junts, si no hi hagués un Judes, no caldria esperar al decret de Constantí per ser lliures de pensar i creure en el que ens doni la gana.