Vostè quan va deixar la política se’n va anar a Nova York a estudiar, però ara ja torna a ser aquí. A què es dedica ara?
He muntat una empresa de comunicació amb un soci que ofereix serveis molt amplis. Estem treballant per a empreses d’arreu del país. 

No s’ha plantejat tornar a la política? Vostè mateixa va afirmar que enganxa molt…
Estic molt contenta d’haver-me dedicat 7 anys a la política. Ho vaig fer amb un compromís absolut i vaig tenir la sort de poder-ho fer des de la primera línia. Però la dedicació a la política ha de ser temporal. L’any 2003 vaig dir que com a molt hi estaria dues legislatures i vaig complir la meva paraula. Ara bé, va ser difícil marxar i tornar a la vida professional, ja que la política passa factura. 

O sigui, que ara per ara, no té pensat tornar…
No, no. Oriol Junqueras i Marta Rovira, saben que si necessiten un cop de mà poden comptar amb mi. Però no tinc cap càrrec orgànic, ni tinc cap intenció de tenir-lo.

Però continua fent coses per ERC?
No. Només sóc patrona des de fa uns anys de la fundació Josep Irla, que està vinculada a Esquerra Republicana. Aquest és l’únic lligam, molt llunyà, que tinc del partit.

I com veu l’actual ERC?
Bé. La direcció està unida i treballa molt. No arrosseguen velles enemistats del passat. A més, estan disposats a parlar amb tothom sense recels. Han aconseguit la pau interna i tornar a cohesionar el partit. Ara la militància torna a estar orgullosa d’ERC. Tenen tot el meu suport perquè és el projecte que Esquerra necessitava. Era una renovació imprescindible. Portaran el partit molt lluny i espero que en els pròxims comicis ERC aconsegueixi uns bons resultats.

És Oriol Junqueras un bon president del partit?
Sí. És un d’aquells personatges que no se’n troben gaires. Té molta cultura, i a més, té una alta capacitat comunicativa. També transmet i engresca. Ha fet que les bases del partit tornessin a tenir ganes de treballar i que la gent es tornés a sentir orgullosa d’ERC. Confio en el seu tarannà dialogant, i amb tots els esforços que ha fet.

Què explica els darrers mals resultats d’ERC?
Va ser una suma de factors. L’experiència del Tripartit, govern que segueixo defensant perquè era el que Catalunya necessitava després de molts anys de CIU. Però va passar factura. A més, la figura del president Montilla no s’ajustava a allò que tots teníem en el nostre imaginari col·lectiu. Aleshores es va culpabilitzar ERC de la situació en què es va trobar el govern en els últims anys. A més, la crisi estava afectant greument les finances de la Generalitat…

Què es va fer malament, en concret?
Moltes coses. La primera, barallar-nos entre nosaltres. Les discrepàncies internes van ser un dels factors que va fer perdre vots a ERC. I, a més, ho vam exposar públicament… Això va fer perdre la confiança entre el nostre electorat. Esquerra és molt conscient d’això i per això ara hi ha uns aires totalment diferents.

I vostè personalment es penedeix d'alguna cosa?
No. Jo vaig treballar, no hi vaig escatimar cap hora. M’hi vaig dedicar en cos i ànima. No vaig posar llenya al foc en les discrepàncies internes, encara que era impossible ser neutral. Vaig estar al costat de Josep Lluís Carod Rovira, i segueixo pensant que era un gran líder, i em sap greu que s’hagi donat de baixa d’ERC. Esquerra el necessitava i el segueix necessitant. No me’n penedeixo de res.

Quines diferències hi ha entre l’ERC actual i la de l’etapa Carod Rovira?
Josep Lluís Carod Rovira, malauradament, no va tenir un partit al darrere que li fes costat i li donés suport. Això no vol dir que no treballessin plegats. Tot i així, Junqueras ara té a favor que hi ha una cohesió interna que li permet treballar amb més solidesa i tranquil•litat.

Per què vostè no va fer com Carod i va deixar també el partit?
Jo vaig deixar el primer rengle quan es va acabar la legislatura. Sóc independentista, i segueixo pensant que ERC és l’únic que reflecteix els valors que per a mi són importants: l’aspiració a la independència i els valors de les esquerres. M’hi sento molt còmode.

Convergència, amb el gir del passat congrés, pot treure vots a ERC?
Convergència utilitza la tàctica d’intentar fer content tot el seu electorat perquè és molt heterogeni. I per tant, va fent cops de timó. Tan aviat la trobem en un vaixell que està a Ítaca en recerca de la plena sobirania, com està pactant amb el PP. La gent és més intel•ligent del que Convergència es pensa. Una cosa és el que diguin i l’altra és la gestió política del dia a dia.

Però és important pel país que CiU i ERC aglutinin forces, per exemple amb el pacte fiscal o concert?
Sí, evidentment. L’única manera que tenim com a país per seguir endavant és plantar-nos junts a Madrid. Per tant, necessitem unitat. Hem de fer pinya entre tots pel pacte fiscal. Tot i així, algun dia CiU s’haurà de definir i explicar a què es refereix amb aquesta millora de finançament. És una etiqueta que es va diluïnt a mesura que passa el temps. En campanya electoral era un sinònim de concert econòmic, i ara només és retallar una mica el dèficit fiscal… Un cop ho faci, si va del cert, ERC li donarà suport.

Quin pas hauria de fer ara el Govern?
El dèficit fiscal està escanyant cada dia més la classe treballadora. La relació Catalunya-Espanya és un problema endèmic que no està resolt, i només ho farem el dia que ens plantem. El pacte fiscal pot ser el pretext per a aquesta plantada, però arribarà un moment que els nostres governants hauran d’anar a Madrid a dir que s’ha acabat…

És sostenible aquesta situació per gaire més temps?
Els pressupostos de l'Estat només perpetuen l’espoli fiscal. El Govern hauria de reaccionar i fer un cop sobre la taula. És l’única solució que hi ha. I també convocar un referèndum perquè la ciutadania s’expressi a les urnes sobre la independència. Fa uns anys es deia que la societat no estava preparada ni prou madura per votar. Però ara sí que ho està. Tothom ha obert els ulls.