No deu ser fàcil escriure les memòries de Jordi Pujol. Va haver d'escoltar molts monòlegs?
Doncs, no. Vam establir un estil de treball: ell parlava i jo apuntava. Es tractava de reconstruir el que em deia. El primer volum va ser molt més fàcil d’escriure que el segon i el tercer. Però això no té cap mèrit. Per a mi, és un gran honor que Jordi Pujol pensés en mi per ajudar-lo a fer les seves memòries.

I per què vostè?
Mentre ell va ser president de la Generalitat no el vaig seguir mai. Per tant, no m’hi havia barallat. I, a més, tots dos som del Maresme. Segons ell, parlem un mateix llenguatge.

Com li va arribar l’encàrrec?
Un dia, en el Parlament, just la segona vegada que l’havia vist, li ho vaig insinuar. Em va dir que no volia escriure les seves memòries, però li vaig insistir que si algun dia s’animava a fer-ho podia comptar amb mi. A partir d’aquí, es va iniciar un procés d’apropament entre ambdós. I quan va deixar de ser president ens hi vam posar.

Com van fer el llibre? Seguien una rutina?
Ha estat un procés molt llarg, de més de cinc anys. Es podria haver resolt abans, però com que Pujol és un home molt ocupat i amb moltes coses a fer, la cosa es va anar dilatant. Quedàvem dos dies a la setmana i ell em facilitava escrits i notes. El cap de setmana m’hi dedicava. Quan ens tornàvem a trobar, li ho ensenyava i ho corregia. Ell és un home molt curós. Per molt que ell digui que és un polític retirat, no ho és. Encara ha d’anar molt en compte amb el que diu.

Què li ha sorprès més de Pujol?
Té un cert punt de trapelleria.  Però no em va sorprendre res. El que sí que m’ha confirmat, és que és un cervell d’alta magnitud. Sap de tot i hi reflexiona.

Segur que s'han quedat coses al tinter...
No. Hi ha gent que es pensa que Pujol m’ha dit moltes més coses de les que surten en el llibre. Hi ha molt poques coses que no s’hagin escrit. Ell sap molt bé què vol dir, no se li escapa res. Si algú es pensa que sóc una mina, i sortiré dient coses que em va explicar, està molt equivocat.

Pujol està fent afirmacions aquests dies que Mas no pot fer?
No. Jo crec que en Pujol té prou personalitat. El que ell no farà mai és fer unes declaracions que puguin perjudicar en Mas. Però no hi ha un repartiment de papers entre ambdós. Va a la seva, sempre calculant el moment oportú. No hi ha res més.

Felipe González diu que els expresidents són com gerros xinesos, que són bonics però destorben. Té raó?
Jo penso exactament el revés. Els expresidents haurien de ser objectes que s’aprofitessin, no tenir-los només per a fer bonic. Persones com Pujol, González, i fins i tot Aznar, que han tingut molta experiència, haurien de ser aprofitats pel govern. Per exemple, el tripartit podia haver utilitzat Jordi Pujol com a ambaixador. Els tenen desaprofitats. Hi ha països que això no passa…

Com veu el gir sobiranista que va fer CDC en el recent congrés, apostant per l'Estat propi?
Forma part d’una evolució. Jordi Pujol no ha estat mai independentista. No perd el temps amb el que no veu possible. Pujol i el partit han arribat a la conclusió que l’entesa amb Espanya no és possible. I els partits quan fan congressos agafen postures radicals. En Mas té un mandat: portar el país cap a l’Estat propi. Però fer cas al que s’ha acordat al congrés i al dia a dia, genera tensions. I les estem vivint.

Com estarà Catalunya d’aquí deu anys? Què serem?
No ho sé. No sé veure el futur. Però tinc els meus dubtes que hi hagi una massa social que estigui per la feina de la Catalunya independent…

I de la crisi en sortirà alguna cosa positiva?
De les crisis sempre en surten coses positives. Això no es podia aguantar de cap de les maneres. Hi havia massa optimisme que tot aniria bé. La gent es pensava que per estar en època de prosperitat s’havien acabat les diferències entre països.

Vostè és el principal articulista del Punt-Avui. Es considera periodista o escriptor?
Hi ha companys de la professió que firmen com a periodistes i escriptors. Jo firmo només com a periodista. El periodisme ha d’atrapar el lector, i per tant, se li ha de tenir respecte. S’ha d’escriure de manera clara. Jo em limito a explicar el que veig…

La literatura, el toc literari, és el que salvarà els diaris?
Si no escrivim per donar satisfacció al lector, ens abandonarà.

I desapareixeran els diaris de paper?
I tant. Això ja no s’aguanta de cap de les maneres. A la xarxa es va renovant tot contínuament. Hi ha el mite del diumenge. Els millors articles i reportatges es deixen per a aquest dia. Però quan el diari té realment influència són els dies de cada dia.

Per tant, podem dir que el futur del periodisme està a Internet?
Sí, o en el que s’inventarà demà. Però de moment tot ho indica així. Com més depengui el periodisme de la xarxa, més futur tindrà. Tot i així, necessitem uns diaris de referència. És molt important la figura del periodisme.

I les xarxes socials? El fet de conèixer els lectors fa escriure diferent?
El twitter és el titular de la notícia. És una manera de comunicar-se que canviarà l’estil. Però ja va bé que es canviï. Quan va aparèixer la premsa escrita ja es va modificar. Hi ha un llibre de Joan Fuster que parla de proverbis, que semblen tweets. Ara s’escriu més que mai.