Vam anar a fer la mona amb el meu gat i la seva colla. Com que són gent de secà xalen per veure una mica d’aigua. Així que cap al mar. Mentre uns fotien brasa per rostir la graellada de ratolins al pebre verd i d’altres jugaven al paddle, un minin i jo vam anar a fer una cervesa per acabar de donar voltes a la possibilitat de muntar un negoci d’esquí aquàtic a la secla de vora casa. Va tocar afluixar l’armilla. Bé, el gat va afluixar la cua. Marrameuuuu! Xavals i xavales: ens van clavar 3,75 per una llardosa cervesa de barril. El gat escaldat va fugir amb la cua entre cames.

Corria esperitat. Cap dins d’aquell poble de costa. El vaig atrapar perquè, com que fuma molt la bèstia, va acabant estossegant com una xemeneia tartamuda. Pobre. Fotia pena veure’l. Just davant hi havia un colmado d’aquells d’antes. Mira que et dic que anem a buscar medecina. Us ho tinc tot comptat, senyors: dues llaunes de cervesa; una ampolla de vi del país; una llonganissa seca; una bossa de patates i una barreta de pa: 9,13. Sí, xiquets, foteu la proporció amb la fastigosa cervesa que costa-el-que-no-val-però-que-tu-ho-pagaràs-perquè-em-dóna-la-santa-reial-gana. I és la cervesa, i els menús sense cartes en català i amb un servei que havia estudiat la carrera de Mala Educació a la Facultat de la Chabacaneria. Hi havia un cambrer que mentre servia un vi D.O. Mata Rates anava dient: “Venga señor, alegría para el cuerpo”. Mira, nen, m’alegro si em dóna la gana. Això en un menú de 35 euros que no val ni 12. Si volen entendre la crisi aquí també l’entendran: donar el que no és i no val i no donar el que és i el que val.

Aquestes bufetades a la butxaca, aquestes acanades indiscriminades com mosquits kamikazee. Quan va començar tot això? Quan van començar a proliferar restaurants de la farsa que per un plat amb una mica de gespa i un altre amb un didal de carn et fotien trenta euros? Aquesta socialització també ha arribat als bars de poble que per un ronyós entrepà ja t’afaiten 6 euros. A tot arreu, fins i tot a una cantina de cucs, et foten pagar l’oro i el moro pel no res: pel buit. Per aire. Res. Molt parlar de les retallades i s’hauria de parlar de les clavades. Aquest país Dràcula, aquest país d’estaques, de punyals. D’energúmens, de criatures que xuclen la sang, la cartera. Personatges que generen una ficció amb la seva capa de la farsa. Amb aquesta atmosfera freda o tòrrida nuclear. Hi ha el país que crea irrealitat i el país real, que de tant real no és real. Ara el veuran.

Vaig anar en missió diplomàtica (per acabar de planificar la futura invasió de la Catalunya oriental per part de les tropes ilergetes) a l’ambaixada de Lleida a Barcelona, que és lo Centro Comarcal Lleidatà. Entitat molt poc coneguda, usada, visitada. Fins i tot diria que la societat, que bona part de la política, la cultura l’ha anat deixant de banda: per ignorància, per desídia, com el que no s’afeita per mandra. I ho haurien de fer. No saben com s’equivoquen. Doncs té una vitalitat divina: 3 mil socis. I mira que va néixer...el 1927. Que va viure l’agitació de la Dictadura de Primo, el bullit de la República, i sobretot va jugar un paper únic (molt poc reconegut) durant el franquisme amb els cursos de català, les reunions, els recitals de poesia, de la cançó catalana (tenen la primera guitarra de Lluís Llach). So, cavall. Mentre remenava el carajillo (i després el sol i sombra que mana la religió del professional de la barra), feia tirar el caliquenyo i guitava al bar l’exèrcit de padrins i padrines jugant a la botifarra, fent lo tallat, xerrant de les seves coses: un centenar llarg pel cap baix. M’explicaven com molts d’aquests padrins ajuden a fills i néts amb diners de la pensió perquè uns estan aturats, d’altres passes penúries... Ja s’ho imaginen.

Es graten la butxaca i deixen d’anar a excursions i també retallen en les seves coses. Mirava el país real-real que el meu depriment, fastigós i suïcida país i veia el país de la farsa, de la ficció, de la irresponsabilitat, aquell que rep 300 mil euros per fer aquesta carnestoltada de la Feria de Abril. Avui té més força el país de l’escuma de la cervesa de l’especulació que el del tallat de preu, real, just, de pagès. Avui té més força la festa permanent que el treball fidel. Avui té més força la ficció, l’invent de fa quatres dies que els que lluiten des de fa noranta anys. Fem-nos mirar quin país volem. Fem-nos mirar quin país matem. Fem-nos-ho mirar perquè les clavades són més mortals que les retallades.