Fa molt de temps que sabem que vivim un temps de crisi de gran profunditat i abast. L’endeutament exterior, la manca d’activitat econòmica que comporta la disminució d’ingressos de les administracions, i els recursos atrapats en construccions inacabades impedeixen la disponibilitat de recursos financers. Uns moments on és fonamental gestionar i administrar utilitzant amb seny els recursos disponibles, tot buscant un equilibri entre preservar el present i no hipotecar el futur. Sense lloc a dubte, les polítiques que ens imposen des de la Unió Europea (o des d’Alemanya), i les que s’han aplicat a l’Estat per iniciativa pròpia, no són la solució. Les dades ho evidencien: al conjunt de l'Estat des de 2007 s’han destruït 3,25 milions de llocs de treball en l’empresa privada (si bé de forma sorprenent han crescut en el sector públic en uns 170 mil), i la taxa d’atur ha arribat al 24,4% de la població activa, o el que és el mateix: 1 de cada 4 no té feina. Sols a Catalunya ja són 837 mil els aturats, 67 mil més en el primer trimestre d'aquest any. Unes xifres indignants, inadmissibles, que són les més altes de tots els països industrialitzats, i que evidencien amb plenitud la seva crueltat al constatar que el 52% dels joves per sota els 25 anys no tenen feina.

Evidentment, mantenir polítiques exclusives d’austeritat -sense entendre que no totes les malalties ni tots els malats requereixen els mateix tractament- sols pot portar-nos a incrementar el populisme i la xenofòbia, a la ruptura de la Unió Europea i al retorn al passat, llençant per la borda la feina feta al llarg dels últims 50 anys. Per aquest motiu, tinc el convenciment que la imbecil•litat humana no pot campar novament pels pobles que configurem la Unió Europea, i que al segon semestre les polítiques econòmiques inexorablement canviaran. O és que algú a nivell europeu -per molt ancorat que estigui en l’ortodòxia del dèficit i la inflació- pot acceptar exportar el model grec a tot el sud d’Europa?. És que qualsevol estadista europeu -si és que a Europa hi ha estadistes- pot acceptar un pla de viabilitat com el que el divendres va aprovar el govern espanyol en el que s’assumeix explícitament que al 2015 la mitjana de l’atur a l’Estat serà del 22,3%? No hi Estat que pugui tenir, any rere any, 1 de cada 4 persones en edat activa sense poder treballar, ni suportar els imports de les prestacions per atur, que ja ascendeixen a més de 30 mil milions d’euros per any, ni la càrrega d’uns interessos exagerats. Acceptar un pla de viabilitat, sorgit de polítiques exclusivament d’austeritat que ignoren els requisits de crear ocupació des del sector privat, no són admissibles. Cal dir prou! És hora de canviar, i no admetre polítiques prepotents dictades des de la llunyania d’alguns milers de kilòmetres.

Sabem que Europa canviarà per evitar caure en els errors del passat. De fet, les darreres declaracions de la cancellera Merkel relatives als plans de que la UE inverteixi 200.000 milions en infraestructures, energia i tecnologia en són el primer pas. Però la solució no sols ens vindrà d’Europa, la que ara ens passa factura pels excessos de despesa d’anys enrere no exempts de supèrbia. Per trobar-la cal mirar-se introspectivament buscant les potencialitats i el que ens apropa, i junts caminant endavant.

Mentre Europa no miri a l’altre costat de l’Atlàntic i descobreixi que hi ha altres solucions, nosaltres hem de recuperar el pols econòmic, el que vol dir generar ocupació i fer les empreses més competitives en els mercats globals, tot recordant que la indústria manufacturera, conjuntament amb la d’alt valor afegit, té la capacitat de generar centenars de milers de llocs de treball.

Fer les empreses més competitives i incrementar la seva activitat, i conseqüentment crear llocs de treball, comporta una millora dels seus productes, el que obliga a possibilitar que l’avenç científic i tecnològic arribi a l’empresa i s’integri en els productes. Espanya i Catalunya són potencies científiques, però tenim un problema: molts dels resultats dels treballs dels nostres investigadors de reconegut prestigi dormen en les prestatgeries dels seus despatxos, i prototips desenvolupats estan aparcats as magatzem dels centres de recerca o de desenvolupament tecnològic.

Aquesta és una de les palanques que no podem ignorar ni menystenir. És hora de posar en valor aquest immens potencial sorgit del treball constant i generós dels milers de investigadors o desenvolupadors. Cal posar-ho en valor fent arribar aquest potencial al sistema productiu. Per fer-ho, hem de fer esforços i prioritzar la recerca aplicada, no oblidant l’etapa final del procés de recerca que no és cap altra que convertir-la en progrés econòmic i social mitjançant un treball conjunt entre els investigadors i l’empresa, pensant especialment en les PIMES que representen la major part del teixit industrial i productiu del país.

És moment que cadascun de nosaltres treballi per capgirar la situació, i els que tenen més responsabilitat entenguin que és moment de potenciar l’exportació de productes de valor afegit, incentivant els processos d’innovació mitjançat processos de recerca aplicada, facilitant la inserció de llicenciats, graduats, titulats en FP, i doctors, i recolzant, amb determinació, la industria manufacturera. I per fer-ho és precís i cal que esperonin les aliances entre les empreses i les universitats i els centres de recerca.

Cal que assumim riscs, actuem com persones amb iniciativa i capacitat creativa, combinant anàlisi amb acció, avaluant alternatives i acceptant propostes sense prejudicis previs. Cal que actuem amb la coherència arrelada en que tenim moltes possibilitats i que, si aparquem les diferències, desterrem la demagògia i l’individualisme, tot aprenent dels errors, al 2013 capgirarem els pronòstics i serà millor.