Aquests darrers dies hem trobat als mitjans de comunicació alguns articles d’opinió sobre una de les figures més rellevants de la Catalunya republicana, Manuel Carrasco i Formiguera, el líder polític cristià i nacionalista que als 48 anys fou vilment assassinat a Burgos pels feixistes espanyols revoltats contra la República. Això succeí el dia 9 d’abril de 1938, ara acaba de fer 74 anys.

En nom d’Acció Catalana, el partit en què inicialment milità, Manuel Carrasco presidí la representació de diversos partits catalans de l’oposició, negocià i signà, el 17 d’agost de 1930, l’anomenat Pacte de Sant Sebastià. En virtut d’aquest Pacte, les Corts Constituents de 1931 estaven compromeses a reconèixer un règim autonòmic per a Catalunya. En la seva qualitat de cristià, Carrasco es comportà com a tal, amb verb brillant i poder de convicció, en defensa de la llibertat religiosa i en el debat previ a la Llei de Congregacions Religioses. I en qualitat de catalanista, tingué una actuació remarcable propugnant una àmplia autonomia per a Catalunya.

L’allunyament progressiu dels companys d’Acció Catalana, a causa de les seves conviccions sobre la llibertat religiosa, aconsellà Manuel Carrasco l’ ingrés en una formació que acabava d’aparèixer a l’aparador de la política, Unió Democràtica de Catalunya. Emociona evocar avui l’acció parlamentària del líder d’Unió a Madrid, en un clima no dic poc favorable, sinó francament advers. Malgrat que era conscient que tenia escasses probabilitats que prosperés, Carrasco proposà un nou concepte d’Estat per a Espanya basat en una federació de pobles. I, alhora, recordà als diputats de la Cambra que els promotors de la República congregats a Sant Sebastià s’havien compromès a respectar el principi d’autodeterminació de Catalunya com a font de legitimitat de la nova Espanya republicana.

Al Congrés dels Diputats, el polític català va fer un remarcable desplegament pedagògic sobre la identitat del seu país. No s’estalvià aquelles pinzellades històriques que poguessin ajudar a entendre el “problema” català. En concret, va dir als diputats espanyols que, per influències de dinasties estrangeres que exerciren durant segles el Poder absolut en terres d’Espanya, s’havia imposat l’esperit d’una Espanya unitària que, de fet, ofegava la vida i els sentiments més profunds de pobles que constituïen el conjunt del solar hispànic.

És molt probable que les informacions i els arguments de Carrasco i Formiguera no tingueren l’eficàcia que buscaven. El diputat i filòsof Ortega i Gasset acusà Carrasco de “particularisme” quan escoltà les aspiracions de autogovern que Catalunya desitjava. Carrasco replicà a Ortega i li etzibà una frase que tenia categoria d’axioma: “Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”. Un axioma que no era separatista, sinó que portava un empremta col•laborativa amb vista a assegurar la pau i la llibertat per a tots els pobles d’una nova Espanya. El polític català era un nacionalista irreductible, però el seu nacionalisme s’emmarcava en un context hispànic.

Justament en aquell dies de juny de 1932, l’historiador Ferran Soldevila pronunciava al bell mig de l’”Ateneo” de Madrid aquestes paraules: “Dejadnos ser catalanes y entonces estaremos en condiciones de sentir todos los ideales que tenemos comunes con los otros pueblos de España”. Aquesta petició apel•lant a la bona fe del dominador va ser repescada per Carrasco i Formiguera en seu parlamentària, i allí asseverà amb contundència que “la esencia de Cataluña, la personalidad de Cataluña están por encima de todas las discusiones y de todas las violencias”.

Només he pretès acostar tímidament la figura d’un gran parlamentari català a Madrid, un diputat valent, agosarat i inassequible al desencís en la lluita pel seu país. Recordar-lo és un exercici saludable i gratificant.