L’any 1998 el periodista nord-americà John Lee Anderson va publicar a la revista New Yorker un reportatge sobre el monarca espanyol. Lee es meravellava —des d’un distanciament molt ambigu, molt anglosaxó— de la manera en què a Espanya, i també a Catalunya, s’accepta la monarquia d’una manera irreflexiva, acrítica, automàtica. En el reportatge hi surten citats dos catalans, Salvador Giner, que imitava, davant Lee la ganyota borbònica, i Baltasar Porcel, que mantenia tractes amb el rei i l’assessorava en temes relacionats amb Catalunya.

El que posa de relleu el reportatge és vertaderament corprenedor: no només la inèrcia mental d’espanyols i catalans a l’hora d’assumir sense crítica un anacronisme tan descomunal com ho és una monarquia, sinó també el component de por i resignació davant de l’ordre de les coses que ens caracteritza com a país. Lee exposa sense cap mania l’ascendent franquista del rei —com Franco li va regalar una escopeta la primera vegada que es van veure, ai—, i com el rei Joan Carles va trair el seu propi pare, acceptant de mans de Franco una corona que havia de correspondre al seu progenitor.

Lee ens feia evident que el rei Joan Carles és un murri, un personatge fins i tot tèrbol en moltes de les seves dimensions; n'escriu en poc més de vint pàgines la biografia, i la seva visió (matisada, esquiva) després d'entrevistar-se personalment amb ell a La Zarzuela.

El que trobem en aquest reportatge mai ho podríem llegir en els nostres diaris —esperem que ara per fi s’hagi trencat el tabú!—, i d’això Lee Anderson se'n fa creus; mostra amb ironia i també amb una punta comprensió els motius del pacte de silenci que envolta la figura del monarca. ¿A on hem llegit nosaltres, en quin dels nostres diaris d'esquerres o de dretes, que el rei possiblement tingui comptes amb diners a Suïssa, i que va fer tripijocs amb Mario Conde?

I què en direm de les seves amants? Els empresaris mallorquins que tenen un cert tracte amb el rei ho expliquen a totes les sobretaules (sempre amb enveja, és clar): com són i quines mides compleixen les belles dames que besa’m, etc.; però fet i fet això és igual; vida amorosa i sexual: deixem de banda els puritanismes imbècils. Que tingui tantes amants com pugui o vulgui —la dona no l’estima, sembla, i quina pena—: el que podem suportar és haver de disculpar a un Cap d’Estat hereditari allò que en cap cas toleraríem a un Cap d’Estat sorgit d’unes eleccions.

¿I què direm de la hipotètica fortalesa d’una monarquia que s'assenta en el poder diplomàtic que ha adquirit amb independència dels caps de Govern espanyol que li ha tocat haver de suportar? Sí, pel que explica Lee, el rei pot acordar trobades amb gent poderosa —presidents dels EUA, per exemple—; i de l'abast de les seves influències depèn la sort dels presidents de govern. Ha construït la seva pròpia xarxa diplomàtica, sense la qual es fa difícil passar.

No hi ha líder electe que pugui prosperar en l’àmbit internacional sense els ponts que es poden construir des de la Casa Reial: el rei obre portes, munta entrevistes, fa trucades gràcies a les quals hi ha algunes coses que es posen més fàcils en afers de negocis, diplomàcia, etc. Alta política. Per això Rajoy diu que ‘no hi ha ambaixador millor’. Tot plegat unes gestions per les quals cobra quan les ha de fer en benefici d’homes d’empresa. Aquest és el peu de rei que podem trobar enfangat en tot l’afer Urdangarín, i no és res més que la constatació de l’encert del que apuntava el reportatge.

Quan un poder s’assenta d’aquesta manera es fa difícil de remoure. La classe política, a Madrid, consideraria que fer passos cap a una hipotètica República conforma una mena de traïció. Es fa difícil fer fora algú que coneixes, amb qui has tingut tracte personal, amb qui has compartit algunes hores en una taula, encara que no t’acabi de ser del tot simpàtic. Tot això lliga i pesa d’una manera que ningú no acaba de ser capaç de ponderar. ¿Una República amb Aznar? Inquietant, oi? La vella República no va ser cap bicoca per Catalunya, diguin el que diguin els més fantasiosos de la tribu.

Tanmateix no hi ha una classe política prou valenta, capacitada i expeditiva per emprendre la reforma que demana a dia d’avui l’Estat espanyol: una federació d’estats ibèrics, reconeguts des de la independència de Catalunya —i del País Basc—, que desfaci l’estat de les autonomies i solucioni d’una vegada per totes això d’Espanya, els nacionalismes d’aquí i d’allà i la corona de l’absurditat borbònica. Ja pot demanar tot el perdó que vulgui; ja pot dir que s’ha equivocat; ja pot dir que no tornarà a passar. Tothom el perdonava sense necessitat ni d’obrir la boca. Som comprensius perquè ens agrada que ho siguin amb nosaltres. ¿No emociona una mica mirar-li als ulls en el vídeo de la disculpa i veure-hi un ésser humà realment penedit?

No veurem cap reforma institucional d’envergadura almenys fins que la situació sigui del tot insostenible, fins que la crisi de l’euro sigui tan i tan greu que no els quedi més remei que posar-se a la feina. L’excepcionalitat que es perfila en l’horitzó és esfereïdora —de postguerra, pel que m’ensumo—; i fa molta gràcia sentir a un prohom socialista en una tertúlia radiofònica (s’han apagat els micròfons i només podem sentir-lo els tertulians) quan diu que sospira per l’aparició d’un nou Keynes. N’hi ha que voldrien que 2 i 2 sumessin 6, i posen ciris a la providència ideològica perquè els enviï un geni de la matemàtica política.

Tothom espera no haver de comprometre’s i aguantar la situació de la manera que pugui; els moments decisius ens permeten avaluar realment la mida de la nostra dignitat, per això val més anar passant la maroma amb quatre acudits o especulacions sobre el dèficit, o dues converses de sobretaula sobre sueques, salaris o salacots.