Aprofitant les darreres hores de llum d’ahir, vaig atansar-me al jardí de l’Ateneu. Feia dies que tenia pendent visitar la tortuga. Totes les primaveres del món les ha passat sota les palmeres, quan el sol daura les branques i l'oreig empeny les fulles a una batalla de murmuris, mentre ella devora a plaer les novetats literàries que li cauen al seu terrari, barrejades amb fulles d’enciam i trossets de pastanaga.

- Exquisit, realment exquisit.

Amb prou feines quedaven les restes de la bacanal. D’El talent, de Jordi Nopca, i de La dona que es va perdre, de Marina Espasa, n’havia deixat les cobertes. El gos cosmopolita i dos espècimens més, de Raül Garrigasait, ja no podria servir-li a Diògenes per a tapar res, perquè tot just en quedaven unes pàgines soltes.

- Una collita excel·lent, jove. No hi ha com aquests autors novells. Li donen a la literatura catalana un punt de frescor, com les primeres cireres menjades un capvespre d’estiu. Suposo que aquest Sant Jordi els heu comprat els tres?

- Efectivament. I encara vaig atrevir-me amb La conquesta de l’Orinoco, d’Eugeni Casanova, Tenim pressa, molta pressa, d’Heribert Barrera, i Llum d’Irlanda, de Marcel Riera. I els llibres dels amics Vives, Rafanell, Giménez, Canosa i FM Álvaro.

- Ja me’ls passareu –va dir, amb aquell somriure d’ Hanníbal Lecter bibliòfil que no pot dissimular quan es parla de títols que l’atrauen-. Molt bé, ara imagineu-vos la diada de Sant Jordi descarregant llibres per l'eBook, en uns carrers grisos i desolats. Sant Jordi significa la derrota total del llibre electrònic. Llarga vida al llibre.

- Constato que la lectura és bàsica en la seva dieta.

- Des de l’Oda a la Pàtria d’Aribau fins avui. Em sembla que he demostrat abastament que practicar la literatura catalana és un règim sa i equilibrat, magnífic per la salut.

No volia espatllar-li la festa recordant-li que els llibres en català només representen el 9% sobre el total de llibres editats; i que els lectors catalans són el 26,4% sobre el total de lectors. I encara que no hi hagin incloses les tortugues, és un desastre des de tots els punts de vista. Una cultura relegada a fer de minyona a l’habitació de mals endreços. Vaig decidir canviar de tema:

- I què, com veu el país?

Va deixar de rossegar Entre el sabre i la bomba, i va mirar-me fixament:

- Entre l’autonomia diferencial i el país artificial. Fixi’s que els qui realment estan marcant la pauta política són els qui no llegeixen cap llibre en català. Pobra gent, deuen tenir els estómacs fatals. La ponència política del PP català parla del “fet diferencial”, com si estiguéssim en el prefranquisme; i el ministre Montero diu que deixem de mirar-nos el melic i que no siguem aïllacionistes. No sé què deuen saber uns i altres de nosaltres. Haurien de llegir més.

- I els catalanistes?

- Em neguiteja que ens juguem totes les cartes en els arguments econòmics. D’entrada, perquè si ens roben és perquè ens deixem robar. Espanya és un depredador –i conec bé aquests tipus, encara que visqui en el terrari- i depreda. Per sobreviure només tenim una sortida: el grup; si vol, en el llenguatge dels humans, la unitat. Però una unitat basada en uns valors i uns ideals, perquè sinó estarem construint un estat buit. Necessitem un rearmament cultural i moral, de coneixement de la nostra història i de qui som i perquè encara hi som. I el primer que hem de deixar clar és que la nostra és, per damunt de qualsevol altra, una causa de justícia.

- No sembla que hi estiguem massa per la labor.

- És que els nostres també haurien de llegir més.

I vaig marxar mentre començava a cruspir-se Les banderes de l’1 d’abril –“encara recordo el bon gust d’El somni de Farringdon Road-, mentre les fulles de les palmeres es deixaven anar, lànguides, com besant l’aigua del petit estany, d'una lluïssor de color lapislàtzuli pur tacada pels reflexos d’uns peixos de color de sang.