La setmana que s’acaba ha estat marcada pel ple del Parlament de Catalunya per debatre les famoses retallades. Ara que ja s’ha acabat, m’atreveixo a afirmar que ha estat un ple inútil. I ho faig no perquè renunciï a la plena sobirania del Parlament català per discutir tot allò que afecta el nostre país sinó perquè ara mateix em sembla més important reflexionar, pensar i construir alternatives a les retallades -que, tot sigui dit, no m’agraden gens! Crec que és important bastir un front comú català que denunciï i combati les ingerències diàries de l’Estat espanyol en l’economia catalana i en la capacitat d’autogovernar-nos. Dit d’una altra manera: s’ha d’acabar el temps de la confrontació i de les bronques entre els partits catalanismes per així poder plantar cara al govern popular -i també als sempre centralistes alts funcionaris- de Madrid.

La situació és molt greu i requereix que els governants i els dirigents del món empresarial, associatiu i sindical català siguin responsables davant del fet incontestable que l’economia catalana no millora; que l’atur continua essent excessivament alt (malgrat en el darrer trimestre s’hagi rebaixat unes dècimes); que el crèdit no circula; que els impostos pugen i que les despeses bàsiques també; que l’Estat espanyol deu més de dos mil milions d’euros a la Generalitat de Catalunya... i un llarg etcètera. La sensació de crisi ho inunda tot.

Tanmateix, crec que els temps estan canviant. Els poso un exemple, perquè em sembla que és molt revelador del que està canviant a Catalunya. Antoni Abad, cap de la patronal CECOT, es va atrevir a preguntar en veu alta al Ministre d’Economia i Competitivitat, Luis De Guindos, si els pressupostos espanyols havien estat elaborats menyspreant els interessos catalans i si eren una revenja contra Catalunya. Encara més. L’amic Manel Fuentes va deixar literalment despullat Pedro Ayala en una entrevista valenta, dura i desacomplexada que va fer-li ahir al matí, durant la qual l’expert en infraestructures del PP va haver de reconèixer que, en general, no s’invertirà prou a Catalunya -i en particular en el corredor mediterrani- perquè existeix “un altre corredor”, que va des de Madrid fins a allò que a la capital del regne anomenen “levante”, que rebrà uns diners que no hauria de rebre. En fi, és veritat que les perspectives generals de futur no són gaire esperançadores, però també és cert que cada dia tenim més clar qui són els grans culpables de la situació i qui no està fent les coses ben fetes.

D’aquí a poques setmanes es produirà un altre debat important, aquesta vegada al Congrés dels Diputats. S’hi debatrà el projecte de PGE. Tots els partits catalans que tenen representació a Madrid hauran de posicionar-se. Doncs bé, llavors serà una bona oportunitat per veure fins on arriba la unitat catalana. Serà el moment de constatar fins on arriba la gosadia i la valentia de CiU i si el PSC deixa de fer bo el pronòstic que “no hi és i no se l’espera”. També es podrà comprovar si el front comú d’ERC, ICV-EUiA i CiU dins la Comissió d’Estudi d’un nou finançament basat en el concert econòmic es replicarà al Congrés. Que el PPC està rendit als interessos del carrer Gènova em sembla que ja no ho dubta ningú. En fi, que serà una bona ocasió per oblidar els debats inútils i construir-ne de nous, els quals ens haurien de permetre construir el país i defensar-ne els interessos.