Sobre el concepte del bilingüisme aplicat a societats on dues llengües pugnen dins el mateix espai se n’ha escrit molt. Hi ha bons i preclars articles i manuals que van escriure a partir de la segona dècada dels seixanta els sociolingüistes Lluís Vicent Aracil i Rafael Lluís Ninyoles. Tots dos són valencians. No debades. Ha estat al País Valencià on el concepte del bilingüisme –territorial i social– ha estat més invocat per convertir el català en un residu. Els que han apel•lat a les suposades virtuts d’aquesta condició han estat habitualment monolingües o bilingües que han transformat els seus fills en monolingües. Castellans, no cal dir-ho. Gent que ha trencat la transmissió oral de la pròpia llengua i que ha fet servir una sèrie de falsos arguments per justificar la seva actitud. Quan algú invoca al bilingüisme sempre ho fa perquè un altre canviï de llengua. Invariablement perquè renunciï al català en una intervenció pública. “Como somos bilingües, hablaré en castellano para que nos entendamos todos” és una de les frases més bèsties que ha donat en la pràctica aquesta teoria justificativa. Si som “bilingües”, és obvi que ens podem entendre en els dos idiomes. Però no és així. Al final, el concepte d’utilitat mata una de les dues llengües que se suposa que conviuen en harmonia.

La falsa opció bilingüe ha estat ara recuperada per una sèrie d’associacions i partits polítics a Catalunya, que l’altre dia es van reunir al teatre Goya de Barcelona per constituir-se en plataforma conjunta, a instància del PP. Un grup en què destaquen Ciutadans-Partido de la Ciudadanía i Convivencia Cívica Catalana. La pretensió –reivindicar el castellà i rebentar l’únic espai, l’escola, en què el català és més hegemònic– no és nova. L’estratègia –la unitat– i la virulència, sí que ho són. A recer de sentències i decisions judicials, tota aquesta gent pretén prendre a l’abordatge el model lingüístic educatiu català. Ningú se’ls pot prendre a la lleugera. Fins ara les sentències han estat desateses perquè pretenien regular una demanda social artificial. El nombre de pares que han demanat cada any escolarització en castellà per als seus fills ha estat anecdòtic. Pura excentricitat. Si tots aquests partits i associacions promouen la demanda, pot deixar de ser residual.

Una de les intervencions al Teatre Goya va sentenciar: “La immersió no és compatible amb la democràcia i és sinònim de discriminació”. És la mateixa fal•làcia que hi ha darrere de la defensa interessada del bilingüisme. La immersió és democràtica si compta amb el suport de la majoria social. A Catalunya, més que majoria, és una gran majoria. El que no és democràtic és imposar un altre model només amb la força d’una minoria i del sistema judicial espanyol, que interpreta com vol la Constitució. I la discriminació es produeix quan s’impedeix que algú no tingui un accés solvent al català en nom del bilingüisme.