L’òpera havia sigut un gènere molt popular i avui és poc conegut. A què ho atribueix?
No en tinc ni idea però tinc la impressió que la gent pensa que l’òpera és una cosa estranya. Com que ho veuen així, com quelcom que no acabaran d’entendre, no s’acaba de fer el petit esforç per comprendre-la. L’òpera no és complicada, és una obra de teatre on la gent canta en comptes de parlar.

‘Òpera en Texans’ vol trencar aquest prejudici?
El programa intenta demostrar que l’òpera és una cosa normal. És evident que el segle XIX tothom hi anava perquè era l’espectacle més popular que existia. La música més apreciada era la de Verdi, Donitzetti o Rossini. Els temps han canviat però s’entén que, si era popular aleshores, ara també hauria de seguir-ho essent.

Potser avui hi ha formats més planers o fàcils de copsar...
És clar que és més fàcil anar a sentir un concert de Rihanna o Lady Gaga que anar a escoltar 'La forza del destino' de Verdi. Tot i així, si fas l’esforç, crec que és quasi impossible que una òpera com aquesta no t’agradi. Tothom que s’hi atansi amb una mica de ganes descobrirà que els amants de l'òpera no som paranormals, ni molt menys.

Per què interessen encara obres escrites fa 3 o 4 segles?
'La Traviata', per exemple, no només és una música extraordinària. Si és una immensa obra d’art és perquè parla de quelcom important per a tothom, d’estimar i ser estimat. Parlar de 'Carmen' és parlar de violència de gènere a través d’un home incapaç d’acceptar que la seva amant tingui altres experiències. Aquestes temes fan que l’òpera sigui universal.

Quina herència han deixat la música clàssica en el que escoltem avui en dia?
Tot el que es fa ve del que algú ha creat abans. Sempre dic, per exemple, que Puccini és el pare de la música de Hollywood. Compositors jueus com Gershwin van aconseguir que el jazz anés més enllà, Debussy aconsegueix unes harmonies que més tard s’han vist a la música popular d’avui.

Per exemple?
Queen n’és un cas bàsic: Freddie Mercury era un músic immens, podria fer cinc programes només sobre ‘Bohemian Rapsody’. En aquesta cançó tot està perfectament estructurat, la guitarra elèctrica és la veu de la mare del noi, la veu del diable és el darrer fragment de rock’n’roll. Hi ha una escena fàustica evident. Mercury era un gran coneixedor de l’òpera i n’utilitzava recursos. D’altres també ho fan però sense saber-ho.

L’òpera s’ha vist perjudicada per la visió elitista que se’n té?
Ha sigut fatal. És cert que venim d’un teatre com el Liceu, que tenia una història molt particular, i d’una època política també molt especial. Però des del segon incendi és un teatre públic on hi pot anar qualsevol persona. Que les entrades són cares? Potser sí, però també és car anar a veure el Cirque du Soleil, en Bruce Springsteen o un concert de Lady Gaga.

En aquest sentit el títol del programa sona a declaració d’intencions...
És una batalla personal. Intento lluitar-hi perquè no és veritat que s’hagi d’anar vestit d’una manera concreta per anar a l’òpera. Mai he tingut cap problema en aquest sentit, tot i que hi vaig vestit com un dia qualsevol. És fonamental entendre-ho i tenir-ho clar, sobretot en el cas d’un teatre públic com el Liceu.

Li va costar trobar el format adient pel programa?
Quan faig conferències i parlo sobre història de l’art o la música entenc que els assistents hi estan molt interessats i coneixen els termes de les coses. En canvi, si fes el mateix a la televisió, això no funcionaria. Hem de sortir fora del món operístic per convidar la gent a entrar-hi. Cal explicar-se des d’un llenguatge exterior, buscant similituds o referències que ajudin a fer-se entendre.

Sempre se’n surt?
Cada programa és un repte per trobar com ens explicarem, per no avorrir els entesos i, alhora, despertar l’interès dels que es pensen que no en saben.

Quines reaccions li han arribat entre els assidus a l’òpera?
Fins fa una setmana no tenia cap notícia que a algú no li hagués agradat el programa. Tothom hi estava encantat, des dels més experts fins els que no en coneixen tant. Com deia, però, fa pocs dies vaig tenir la primera impressió negativa provinent d’un molt bon expert.

Benvinguda discrepància?
Sí, al final és una mica avorrit que constantment et diguin que tot és magnífic i meravellós. La vanitat de l’home és infinita i sempre agrada que t’elogiïn però convé, de tant en tant, que algú et recordi que podries fer les coses d’una altra manera.

S’esperava rebre un premi com el Zapping?
No m’esperava absolutament res de res. Sóc un nouvingut a la televisió, fa un any no hi havia fet res i en sabia ben poca cosa. Ara estic atent a diversos programes per aprendre’n, abans quasi no mirava televisió. Per això no sabia que existissin aquests premis. Saber que hi estàvem nominats va ser una sorpresa i guanyar el premi encara més.

Per ser un nouvingut a la televisió hi ha entrat amb força...
Sí, es veu que sí (riu). Estic una mica aclaparat per tot el que m’ha passat en un any. Hi poso moltes ganes i il•lusió perquè m’agrada comunicar-me i compartir amb la gent. Per això crec que he de donar milions de gràcies als seguidors del programa.

Molts d’ells es pregunten que feia vostè abans de ser presentador...
Sóc músic, sóc pianista i sóc, o era, cantant. Vaig estudiar cant i vaig fer una carrera com a cantant d’òpera però ho vaig deixar perquè tenia problemes amb la veu, no trobava la manera de cantar que volia. Vaig decidir fer un any sabàtic per trobar el perquè del tot plegat, sóc un perfeccionista i sempre vull anar al moll de l’os de tot.