Són culpables les comunitats autònomes de la situació de dèficit d'Espanya com ahir insistia el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro?
No. Les comunitats autònomes gestionen una despesa, la social, que és menys flexible en la conjuntura. I fins i tot tenen més dificultat que l’administració central per posar el fre quan venen maldades. El mateix passa amb les baixades d’ingressos: les comunitat autònomes es nodreixen d’unes transferències que vénen de l’administració central com a resultat d’unes previsions d’ingressos que, quan no es compleixen per un excés d’optimisme inicial del govern estatal, acaben amb reduccions dràstiques de difícil reconducció de la nit al dia. Per tant, entre 17 comunitats autònomes, tan diverses i artificials com tenim, hi ha de tot. No vull defensar-les globalment sense atendre les situacions d’autogovern de cadascuna d’elles.

En el cas català, el problema que tenim és el denominat espoli fiscal?
Jo mai parlo d’espoli. El dèficit fiscal és el resultat d’un conjunt d’actuacions del govern espanyol que en molts casos ha comptat amb el suport de parlamentaris que es diuen catalans. Això pot ser el resultat de la nostra pròpia debilitat política, i efectivament, aquelles actuacions han generat un procés de redistribució territorial durant un grapat d’anys que no te parangó i han erosionat la capacitat de generar riquesa al nostre país.

En quant es quantifica?
Entorn el 8-9% del PIB de Catalunya.

Com és que no hi ha manera de resoldre aquest dèficit fiscal?
L’acció política catalana no ha estat prou contundent a aquests efectes. Però en aquesta mena d’anàlisi jo no tinc cap avantatge comparativa.

Brussel•les no ho vigila?
No. Ells vetllen per la seva redistribució (el Fons Social Europeu, el FEDER...). Prou que l’avaluen i la limiten en el temps...

I el Banc d'Espanya?
No te competències en aquest terreny, i tampoc està a l’ADN de la política econòmica que impulsen els dirigents d’aquest ens regulador.

És veritat que a Alemanya el dèficit fiscal està limitat al 4% del PIB de cada land?
No. No existeix una xifra determinada, però sí que hi ha unes recomanacions de limitació de l’acció redistributiva, que ha fet el Tribunal Constitucional. Al federalisme alemany, qui més capacitat financera té, més cedeix als fons d’equitat horitzontal. Però no ho cedeix tot i acaba per sota de la mitjana com aquí. Des del 2005, retenen almenys un 25% de la seva major capacitat. I qui rep fons no accedeix al 100% sinó a l’interval del 90%. El component fiscal del federalisme alemany és indissociable de l'institucional, per una representació legitimada en els òrgans de l’Estat.

Catalunya davant d'aquesta situació està en risc d'intervenció?
Espero que no.

La primera autonomia intervinguda serà el País Valencià? És la més morosa.
No ho sé. Però si el govern central busca una acció exemplificadora té en aquesta comunitat una prova de foc amb els governants del seu propi partit.

Què significa a la pràctica una intervenció?
Suposo que la suspensió de les competències i les potestats d’autogovern sobre la base de les noves esmenes introduïdes a la reforma exprés de la Constitució.

Per què el govern espanyol és inflexible amb les comunitats autònomes, si Brussel•les no ho ha estat amb ell?
Suposo que és una qüestió de sensibilitats. Des de fora no s’entén tanta descentralització de la despesa amb tant poca responsabilitat fiscal efectiva. Tot això, en relació a uns governs autonòmics, on set dels quals no tenen ni l’economia d’escala que dóna un sostre mínim de població de dos milions d’habitants.

Es treuen els problemes de sobre a la Moncloa...
Vol dir fer-los seus i negar-los després a través de la recentralització fiscal efectiva. Quan has de fer un ajust pressupostari l’única manera, a part de disminuir despeses, és augmentar els ingressos.

Seria el copagament en la sanitat una de les solucions?
No parlaria de copagaments, sinó de taxes. Són ingressos públics. Per tant, allà on no arriba el finançament de les prestacions que s’han donat fins ara a la sanitat i a altres àmbits de la despesa social, s’ha de baixar la despesa o augmentar ingressos.

I què podria fer la Generalitat per recaptar més diners?
Produir més per a exportar. Així revifaria el consum exterior, i compensaria la baixada del consum interior. Per tant, es recuperaria la inversió i el creixement.

Ha de pujar l’IVA el govern espanyol?
Sí. També ha de baixar selectivament les cotitzacions a aquells llocs de treball on el cost d’aquest és més sensible a l’ocupació, és a dir, la primera feina dels joves. Un país on qui té feina pensa en retirar-se, i qui no en té no pot aconseguir-la, no té futur. Quan una generació de joves, que estan millor formats que nosaltres, no troben oportunitats de desplegar el seu millor coneixement i productivitat, vol dir que tenim davant un mal símptoma pel progrés d’un país.

Per què no ho vol fer el govern espanyol?
Perquè creuen, suposo, que els efectes negatius de pujar l’IVA sobre el consum són més grans que els beneficis de la potencial generació d’ocupació.

I per què només Catalunya ha fet retallades de veritat?
Perquè la seva voluntat d’autogovern li exigeix un compromís de ‘fer’ abans que algú altre des de fora ‘faci’ per nosaltres.

Com es poden reduir dos punts de dèficit de cop? Què suposaria per a Catalunya?
Una nova retallada a les retribucions públiques sota el supòsit de manteniment de l’ocupació. En prestacions comencen a quedar pocs marges per retallar. Per tant, s’ha d’actuar via inputs (costos, retribucions) i vetllar per la qualitat.

I com veu la proposta de pacte fiscal que fa el govern?
De moment encara nua, però és responsabilitat de tots vestir-la i defensar-la.

Vostè diu que amb el concert econòmic la sanitat catalana tindria superàvit. Expliqui’s.
El concert atorga al País Basc entre un 66 i un 75% més de finançament per càpita del que en resulta del sistema autonòmic ordinari que se’ns aplica. Aquest percentatge disminuiria el dèficit que tenim i les retallades que estem forçats a fer.

Sense concert, Catalunya està perduda?
Sense una millor relació fiscal estem perduts, però seria l’extrem. Amb el concert basc estaríem més que salvats, però aquest seria l’altre extrem. El comportament de successius governs nacionalistes espanyols envers Catalunya, posa en perill la seva capacitat productiva de la qual en bona part ells s’han alimentat. A més, els governants bascos i els partits que hi donen suport, es beneficien del que abans criticaven.

Hauríem de sortir doncs del sistema de finançament comú?
Sí. Aquesta és condició la necessària, però no suficient, del que hauria de ser el contingut del nou pacte.

Algú sap quan aquesta crisi acabarà?
Jo no. Els catastrofistes, que continuen als mitjans com si res, ja fa temps que deien que estaríem enfonsats. Els optimistes s’agafen a un ferro roent amb la ingenuïtat. Fa temps que he renunciat a fer càbales en qüestions que responen a factors que no estan a les nostres mans, i segons profecies que es poden autocomplir, tot i que, siguin errònies.

I, doncs...
Crec que la sortida de la crisi depèn encara de nosaltres i per això gasto part del meu temps en l’anàlisi del que hem de fer. A més, en tots els articles d’anàlisi ens hauríem d’obligar –jo ho faig- a escriure una part propositiva i en positiu: què cal fer per a millorar l’estat de coses de manera factible i realista. M’he avorrit de la crítica sense aportació que només fa que desmoralitzar als nostres emprenedors.