Li agradaria tornar un dia a la política?
No. Ja li ho vaig dir en el seu moment a Artur Mas. No hi vull tornar de cap de les maneres. Crec que ja he trobat el meu lloc al món, i és l’àgora pública. Vull poder opinar lliurement per a la gent que m’interessa. Això vol dir poder tenir una complicitat i estima amb Mas, però després un dia renyar-lo perquè no m’ha agradat alguna cosa. I n’he fet de molt dures. Vaig sortir molt ferida de la política, no vull tornar a la caça major.

Què no va portar bé de la política Pilar Rahola?
Tinc una mirada cap al passat molt tendra. En aquest sentit sóc molt positiva. De la política vaig extreure amb una certa honestedat i valentia, poder defensar unes idees. Com per exemple el sentiment república, o la voluntat de tenir Estat propi… El pitjor que vaig viure de la política va ser la lluita pel poder, la guillotina tallant colls, els dossiers personals, la guerra bruta… Però ara que m’ho miro amb perspectiva, tinc un gran afecte per la gent d’ERC. Però no per tota, òbviament.

La política professional és una professió de risc, és massa dura?
No. Segurament, jo no era bona per a la política. Potser sóc un animal salvatge que cavalca de manera lliure i solitària, que pot crear molts problemes.

Quin és el món de la Pilar, la política o el periodisme?
El món de Pilar Rahola és el del seu temps i el seu moment. Hi cap tot. Sóc una persona que no té futur ni té passat. És a dir, tinc passat però el deixo al calaix. Mai planifico el què passarà. Jo visc instal•lada al present. Per això adoro la vida i sóc incapaç de pensar en la mort. Per tant, el meu món és el meu país que ha aguantat situacions molt complicades, i fa molts anys que el volen abatre. Som com grans elefants amb memòria, i encara ningú ens ha disparat a la cara. No és la primera vegada que els Borbons ho han intentat fer. Les misèries de Catalunya van començar amb Felip V, i potser, acabaran amb Felip VI.

Diuen que Artur Mas li va oferir la conselleria de Cultura i la va rebutjar. Vostè va proposar a Mònica Terribas pel càrrec de directora de TV3?
Jo estic segura que Artur Mas sempre va tenir al cap a Mònica Terribas per a aquest càrrec.

Què li sembla la seva marxa de TV3?
Mònica Terribas és una gran professional, però que a vegades s’ha equivocat molt. No m’agrada el discurs victimista que té. No acabo d’entendre aquesta mena d’afer religiós que alguns fan respecte a ella. Aixequen la bandera com si s’enfonsés el país. Terribas ni salva TV3 ni salva Catalunya. Quan Josep Cuní va marxar de la televisió nacional, ella va dir que grans professionals de la casa havien marxat i no havia passat res. Doncs el mateix va per ella.

Ara l'opció a la qual vostè se sent més propera és CiU?
És aquella opció que encapsa la majoria social per portar-nos cap a la independència. Si ho fa CiU l’aplaudiré, i si no la renyaré. Ha arribat un moment en què he superat el debat d’esquerra i dreta. El que m’interessa és el procés nacional del país. En aquests moments, CDC està en una fase de superació del vell pujolisme, que era molt més espantadís i servil. Ara estan dient coses que no s’havien dit mai en el partit…

Què li ha semblat el canvi de rumb sobiranista del passat congrés de CDC a Reus?
Si CDC traís tot el que va dir el congrés de Reus, ho haurem de dir. I li ho hauré de dir a algú que m’estimo… Artur Mas ha fet una cosa terrible, ha dit públicament que s’ha compromès amb el somni d’Ítaca. I no el pot trair perquè no li ho perdonarem.

Però, tot i així, no s’acaben de definir…
No ho sé. Sincerament, crec que Convergència té tactisme, per anar sobrevivint el dia a dia, i estratègia, que és el congrés de Reus. Ha de ser compatible una cosa amb l’altra, però no sé si sempre ho seran… Estic convençuda que Artur Mas haurà d’anar inevitablement a eleccions avançades. El PP cada vegada serà més centralista, i Mas per la dinàmica del país serà cada vegada més sobiranista. I arribarà un dia en què la contradicció serà insostenible.

I tornaria a guanyar CiU?
Sí, i amb millors resultats. També crec que ERC pujaria. El PSC està desconcertat i això no m’agrada. Crec que és un partit molt important i que hauria de trobar el seu eix. I els altres m’interessen poc.

Quina relació té amb Artur Mas?
Amb el president de la Generalitat tinc la menys relació possible. Jo vull observar els polítics de lluny. Amb un senyor que es diu Artur Mas, tinc una relació personal el més emocional possible perquè és algú que m’estimo. Però intento mantenir-me molt al marge del polític perquè vull ser molt lliure en l’opinió.

Sortirà alguna cosa positiva de la relació entre Mas i Oriol Junqueras?
Junqueras ha de mantenir el seu discurs i CIU el seu. El canvi de rumb d’ERC és molt important pel país. Esquerra en els darrers anys ha comés errors gravíssims… Però ara sembla que revifa. Torna als orígens, torna l’Esquerra de Macià. I Macià hagués pactat amb Convergència, no en tinc cap dubte.

Digui'm. Veurà Pilar Rahola la independència de Catalunya?
Si jo no la veig, no la tindrem en moltes generacions. Ara s’està obrint una escletxa. I venen anys molt intensos i interessants. I si no som independents en els propers anys, tardarem deu dècades més a plantejar-ho. Per tant, sí que estic convençuda que és només cosa d’anys…

Com s'imagina Catalunya d’aquí deu anys?
Espero que en ple procés independentista…

Som dèbils?
Sí. Som espantadissos i servils. Hem estat colonitzats, i tenim aquesta mentalitat. Però alhora som durs, i ens hem aixecat moltes vegades. Catalunya és aquesta contradicció, el seny i la rauxa. Per nosaltres, els Borbons han estat nefastos, però estic convençuda que hi haurà un dia que ens ho traurem de sobre.

Pateix per la llengua catalana o ja ho tenim embastat?
Sí. Sóc moderadament optimista pel que fa al català. S’ha creat una dinàmica de castellanoparlants que aflaqueixen l’idioma. De totes maneres, estic convençuda que això la independència ho resoldria. El camí de Catalunya no és Irlanda: Estat propi i l’anglès d’idioma oficial. El nostre és Israel: Estat propi amb la recuperació d’una llengua que feia dos mil anys que no parlaven.

Com s’ho fa per estar sempre en contradicció amb algú?
En contradicció no, en combat. Jo hi ha enemics que me’ls busco i els vull tenir. I quan no em fan cas els emprenyo. I cada vegada que em diguin una cosa que em molesta, ho diré. No m’importa que em diguin el que vulguin. Quan algun dels meus enemics es comença a fer amic, em neguitejo perquè vol dir que m’he equivocat en alguna cosa.

Com acabarà la història amb Àlvaro de Marichalar, a qui vostè li va dedicar un article per les crítiques que va llançar contra un estand de Catalunya a Moscou?
No m’interessa gens. És una anècdota pesada en la meva vida, com una puça. Li fa molta il•lusió barallar-se amb mi. Aquest senyor estava avorrit i ara es promociona a costa meva. Però no ho farà més. No té discurs ni res a dir. Si el que vol és fer propaganda del seu partit (UPyD), prefereixo barallar-me amb Rosa Díez perquè té més nivell intel•lectual.

Creu que li queda poc a la monarquia per caure, després de l'accident del rei a Botswana?
Jo crec que li queda poc a Juan Carlos I. No sé si li queda poc a la monarquia. Des de la perspectiva de ser rei està abatut institucionalment com els animals que ell mata. I no només és això, sinó mantenir una vida paral•lela matrimonial, pagar-li a l’amant la casa en la qual viu, tenir-la de representant dels seu afers, i deixar-se pagar per grans empresaris saudites… Arriba un moment que hi ha tantes preguntes sobre la taula, que és impossible que aquest senyor pugui seguir representant la institució.

Ara el soci d’Urdangarin acusa al rei… Com creu que acabarà tot plegat?
Fa molts anys, Jesús Cacho va fer un llibre titulat “Los negocios del Rei” però se li va fer poc cas perquè era una època molt cortesana. Ara surt en la portada de El País i de El Mundo que el rei va propiciar alguns dels beneficis de Nóos. Si vol salvar la monarquia haurà d’abdicar en el fill ràpidament. Però el pas de Juan Carlos I a Felip VI, si no es fa per un referèndum sobre república o monarquia, passaran coses.

Vostè és ara l'analista tot terreny més potent. Premsa, ràdio, televisió i llibres. No li fa respecte, no té vertigen?
Vertigen en tinc cada dia, en les decisions personals, professionals… Em bellugo molt bé en el món de la comunicació i m’agraden diferents registres. Quan escrius un article no utilitzes el mateix estil que quan parles a la televisió. Aquesta idea de reinventar el mitjà, em sembla una de les meravelles de l’època en què vivim. A mi, el que m’interessa és arribar a la gent.

D'on treu el temps?
El temps és la meva gran baralla quotidiana. És l’única cosa inestable en la meva vida. L’omplo massa i sempre me’n falta. M’aixeco molt aviat i me’n vaig al llit tard. Però sempre trobo la manera que aquesta hiperactivitat periodística tingui el seu espai en el meu dia a dia.

Es pot tenir criteri de tot?
Llegeixo molt. Sóc una lletra ferida en el sentit més obsessiu del terme. A l’estiu m’agrada molt llegir els clàssics i a la resta de l’any, em miro les últimes novetats que m’interessen. El que ja no faig és continuar un llibre si no m’agrada. A vegades sóc molt promiscua perquè puc tenir davant meu llibres molt diversos. Sempre tinc més dels que puc.

Quin diaris llegeix?
Cada dia llegeixo premsa estrangera. Ho faig a primera hora del matí, així si el dia no va bé, ja ho tinc fet. És l’única cosa que no sacrifico. Em serveix per tenir una mirada que em permet mirar més a l’interior. El diari Haaretz el miro diàriament perquè m’interessa molt el tema d’Orient Mitjà. Normalment, també faig una ullada als diaris nord-americans The New York Times i The Washington Post. I després, els d’Anglaterra. I d’aquí, els miro més o menys tots.