Més enllà del deute com a concepte abstracte, els catalans podem brandar tot de símbols concrets per il•lustrar els incompliments de l’Estat. Un dels més escandalosos el trobem a peu de carretera, en el tram que va de Barcelona a La Jonquera. Pertany a Foment, i atès que és una de les vies que té el quilòmetre zero a la Puerta del Sol, que ningú no es confongui: la Nacional II, malgrat el nom, és territori espanyol.

Posats en aquest context, caldria recordar al ministeri que aquesta ruta és la principal entrada d’Europa a la península. Entre la frontera i la capital catalana l’única alternativa és l’AP7, de pagament. Ben mirat, d’alternativa a l’autopista, cap ni una: per fer un trajecte de menys de dos-cents quilòmetres –això és, unes dues horetes– si algú gosa agafar la maleïda N-II pot trigar ben bé el doble, o més. No és d’estranyar, doncs, que els habitants de cap a la part del Pirineu –i els milers de Barcelonins que fan el mateix recorregut a la inversa– l’hagin batejat com la “carretera de la vergonya”.

Vergonya d’entrebancs, vergonya de prostitució, vergonya d’infinites rotondes, de semàfors, de sinistres, de víctimes mortals. Entre Sils i Figueres es concentren alguns dels principals punts negres d’accidentabilitat. En algun revolt ja no hi caben les creus ni els rams de flors. Tanmateix, la vergonya administrativa rau en un despropòsit que hauria de fer caure la cara al quitrà a ministres, secretaris d’Estat i directors generals. Fa una pila d’anys en van començar un lent desdoblament, ara un pont, ara una recta, fins que a les envistes de la crisi les obres es van aturar. A banda i banda del voral, avui podem contemplar l’erm dels terrenys expropiats, paisatge funest. I ara un mort, ara un accident múltiple, les obres que no es reprenen per manca, diuen, de pressupost.

Però la vergonya no té fons. La vergonya es transforma en ràbia quan els sacrificats conductors condemnats a pagar vulguis que no l’impost revolucionari de l’autopista contemplen la bona marxa de les obres d’ampliació de l’AP7 amb un tercer carril –aquestes obres alenteixen el trànsit, fan de la via ràpida una cursa d’obstacles, però a la sortida, catacrac peatge! No hi ha diners per a dignificar la carretera pública, però s’amplien vials i terminis de concessió a l’asfalt de pagament.

Lentament, la protesta ciutadana ha anat agafant embranzida a les xarxes socials. L’etiqueta #vergonyaN2 ha situat els usuaris d’aquesta carretera “nacional” en el sac dels indignats. Fins i tot la Generalitat, després de fer un xic el cagadubtes –la direcció general de Transports i Mobilitat va arribar a dir que calia estudiar si el desdoblament era necessari– ha apostat per fer front amb la ciutadania contra el ministeri. Però les misses ni arriben, i la porta que duu de França a Espanya és un passadís vergonyós.

Males llengües especulen que l’empresa concessionària de la via ràpida no n’és del tot aliena, a l’ajornament del desdoblament de l’N-II. D’altres han posat el crit al cel quan han sabut que el dèficit de les autopistes madrilenyes es compensaria prolongant els beneficis dels que gestionen les catalanes. De realitat només n’hi ha una: la carretera de la vergonya és una vergonya de carretera. De la Via Augusta ençà, només hem guanyat lentitud i paciència. I molts, s’hi han deixat la pell.