Dissabte vinent és el 14 d’abril i, sense cap mena de dubte, una festa per tots els republicans, votem el que votem. Sóc un fan del mes d’abril, comencem celebrant la República Catalana, seguim amb el patró de Catalunya, i l’apoteosi dels llibres i les roses, i acabem cantant el Virolai (Amb vostre nom comença nostra història / i és Montserrat el nostre Sinaí). Definitivament, és un mes “full equiped” per a qualsevol catalanista.

Enguany no podrem celebrar el 14 d’abril ni amb Víctor Torres, ni amb el president Barrera. Ens queden els seus llibres (injustificable no comprar el "Tenim pressa, molta pressa" de Dèria Editors, novetat de fa poques setmanes), i el seu record. Ells representen el millor del que s'ha vingut a dir de la generació republicana: esforç, compromís, cosmopolitisme, valors ètics, unit a un patriotisme cívic i a una radical defensa per la justícia social i les llibertats individuals i col•lectives.

Demà passat farà 81 anys que va proclamar-se la República Catalana i per uns instants retornarem a ells, i al president Macià i a la seva feréstega intransigència. El President de la segona República Catalana, l'home que es va fondre amb un país o un país que es va fondre amb un home. I una idea. No va deixar mai d’afirmar un cop i un altre que tenia fe en el poble de Catalunya pel qual desitjava, com el seu ideal suprem, la seva independència.

I m’agrada que recordem el president Macià perquè a vegades sembla que a aquest país que ha decidit jugar-se la seva sort a la ruleta russa del desequilibri econòmic, li cal un rearmament cultural i històric severíssim. I recordar. Si ens remuntem a un dels seus orígens, que no només és grec sinó també hebreu, “Zakhor”, “tu recordaràs”, significa “tu continuaràs narrant”. No és cap exercici de nostàlgia estèril recordar, ans al contrari, és un motiu per sentir-nos interpel•lats i continuar avançant.

Per això trobo a faltar en la festa del 14 d’abril un record al president de la primera República Catalana. A hores d’ara ja sembla clar que la revolta dels Segadors fou una barreja, no sempre en la mateixa direcció, de lluites socials i nacionals. Tant se val, uns pocs homes van maniobrar amb l’habilitat que exigien aquells moments i, malgrat que fos efímera i desdibuixada, ens regalaren una República Catalana lliure i independent que, d’acord amb el professor Simon, va durar del 16 de gener de 1941 fins el 30 de desembre del mateix any. Gairebé tot un any. Però més enllà d’aquest fet, sobretot ens retornaren la confiança en nosaltres mateixos. La confiança de ser lliures. Com vam tornar a ser-ho 300 anys després amb Francesc Macià.

Claris va morir -tot apunta que enverinat pels espanyols- el 27 de febrer de 1641, just pocs dies després de signar la proclamació de la República Catalana. Les seves despulles van ser enterrades en una capella del convent de Sant Joan de Jerusalem. El seu record va anar-se esllanguint en la memòria dels catalans fins a l’extrem que, quan va obrir-se la Via Laietana el 1886, va enderrocar-se, sense que ningú no prestés atenció a salvar la seva tomba. Avui, en el lloc que ocupava el convent, hi ha la seu de Catalunya Caixa, arruïnada i en pública subhasta després d’una gestió catastròfica que l’ha portat a la desaparició.

Per això serveix recordar, per a sentir-nos poble i per a reconèixer-nos poble al llarg del temps. Bona diada de la República Catalana.