El proper cap de setmana hi ha el congrés del PP de Catalunya (que més correctament hauríem d’anomenar PP a Catalunya, però vaja). El cas és que la factoria d’idees d’aquesta formació unionista treu fum a la recerca d’un corpus ideològic nou de trinca, que li permeti fer forat en una societat, la catalana, que històricament ha vist el PP com un partit que menja en una altra taula separada de la resta de partits. No és fàcil ser l’Alicia Sánchez Camacho en cap aspecte, però deu ser especialment dolorós saber que el teu partit té majoria absoluta a Espanya però només té 18 escons sobre 135 al Parlament de Catalunya.

Entre les idees que cuinen els xefs ideològics del PP català n’hi ha que són sensacionals. M’imagino els més llestos del grup (ara no em facin dir noms) buscant idees i conceptes amb una pissarra Vileda, d’aquelles que s’esborren amb la mà. Un concepte que ha triomfat és “autonomisme diferencial”, que és una manera de dir que els catalans som diferents i necessitem un tractament diferent del que puguin rebre els murcians o els extremenys (cosa que la resta ja fa dècades que sabem). Aquests del PP sempre van adjectivant conceptes claríssims, suposo que per la necessitat que tenen d’articular un discurs possible sobre una realitat impossible. Em recorda allò de “patriotisme constitucional”, aquella gran idea de Jürgen Habermas que el PP va retorçar per adaptar-la als seus interessos espanyolistes.

Però allò que crida l’atenció és que el PP català ha posat com a exemple, dins d’aquest sac de l’”autonomisme diferencial”, el cas del Quebec. Diuen els populars que els quebequesos han “arraconat el separatisme” i que són “un exemple de sentit comú”. Es nota que ni hi han anat i que tampoc no han consultat massa llibres, per fer aquestes afirmacions temeràries. Els referèndums sobiranistes no han quedat arraconats ni van ser conjunturals: la lliure determinació al Quebec és un fet estructural i, més d’hora o més tard, en tornaran a fer un. I els canadencs ho respectaran, no s’ho perdin!

A banda, hi ha trets de la realitat quebequesa que el PP català no deu conèixer. Es dóna el cas que l’any passat vaig estar al Quebec i em va agradar molt tot el que hi vaig veure. Per exemple, una jove dependenta d’una benzinera de la península de la Gaspésie que ens va dir que no entenia l’anglès, com tanta d’altra gent al seu país. El francès és l’única llengua oficial del Quebec i l’anglès només té espai públic als edificis i les instal•lacions propietat del govern federal. La resta del país és monolingüe amb tota la naturalitat del món. Potser cal celebrar que el PP català opti, per fi, per entendre que el castellà és una llengua aliena a Catalunya imposada únicament amb la força de les armes i la legalitat forània. O potser és que el PP català, com amb tantes altres coses, no sap de què parla.