"Si aterressin Espriu i Vives s’haurien de drogar per evadir-se d’aquesta realitat construïda amb la paraula"
L’altre dia passejava la musaranya, i allò que m’aturo perquè la bèstia es relacioni amb un dàlmata obtús i puguin criar com la natura mana. Els deixo una mica de intimitat i miro cap a una altra banda. I m’hi fixo. A la dreta la botiga dels nois pakistanesos emmudits despatxant les quatre coses pels sopars dels oblits. A l’esquerra un bar d’aquests on hi ha quatre gats enrogallats: tots amb camises desbotonades, panxes de bombona de
butano i cerveses de la monarquia del greix.
Brutots, ja m’enteneu. Sí, homes, sí, d’aquests que es passen tota la punyetera setmana mirant partits de futbol, de petanca, o de formigues fent
wind surf. D’aquests que van
arrojant tot el dia: “Todo está muy mal, lo que yo te diga, eres un listo, ponme otra...”. D’aquests que no callen ni pel mal de morir. D’aquests que l’únic treball a la vida és caure del tamboret. Qui creieu que està integrat? Els de la dreta o els de l’esquerra? Els de la dreta són catalans, els de l’esquerra marcians. Així ens ha anat fillets. Així ens va.
Tant ai, ai, i tant ui, ui, tant xiu-xiu, tant
xuxo de crema i ensaïmada descremada, tanta paraula, tant diàleg i tanta santíssima ruqueria reconsagrada. Voldria saber si ara fotés un bot del taüt
Salvador Espriu escriuria: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills….” I bla, bla, bla.. Més que
“La pell de brau” ara escriuria “La pell de frau”, perquè els únics ponts són els de l’AVE. I no, xiquets, no, no crec tampoc que
Jaume Vicens Vives si ara vingués del més enllà escriuria Notícia de Catalunya, més aviat escriuria
Brutícia de Catalunya. D’això ens ha servit tota aquesta voluntat de ser del poble català que predicava. Voluntat de ser... al bar. Voluntat de ser... ignorant. Voluntat de... parlar castellà. Voluntat de... no tenir voluntat. Menys voluntat i més ser! Ser! Perquè si ara aterressin a Catalunya Espriu i Vicens Vives s’haurien de drogar per evadir-se d’aquesta realitat construïda amb la paraula, el diàleg, el consens, i la Verge Maria fent confitura de pruna.
Tanta mà oberta, estesa, foradada, tanta comprensió, tanta abnegació, tanta resignació, tanta, tanta... perquè
sindicats catalans (ha, ha, ha... )
com CCOO estiguin en contra del #novullpagar als peatges catalans. És per esbellegar-se
de riure la nota (llegiu-la, xiquets, llegiu-la) que ha escrit i que, segurament, els hi donaran qualsevol premi de prosa poètica d’aquests que dóna qualsevol institució farsant d’aquest país. Demanen “protecció policial” davant d’una “reivindicació política”. Impressionat. Insultant. Intolerable. I,i, i, i.... Espriu, Vicens Vives, cap al clot xavals. Cap al forat. Perquè, sense llegir-vos, els pakistanesos també han entès què és ser catalans: callar, treballar, pagar, i que els del bar (i els de CCOO) parlin i gastin el que no tenen, el que no és seu.
Que la Moreneta ens agafi pixats i cagats. Així sia.