La reunió de dijous entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Oriol Junqueras, no va passar de la visualització d’una trobada institucional. ¿És molt o és poc?. Políticament es pot valorar com es vulgui. Hi haurà qui cregui que és suficient que dues forces polítiques com CiU i ERC s’asseguin a parlar; i hi haurà qui cregui que és insuficient que en un moment com aquest l’únic espai d’entesa que hagin sigut capaços d’explorar sigui el Pacte Fiscal per Catalunya. Sense infravalorar la voluntat de treballar plegats per un nou finançament --imprescindible perquè la gent d’aquest país pugui utilitzar el resultat del seu esforç per sortir abans de la crisi— es fa difícil entendre que per aconseguir-ho el grau d’implicació dels republicans amb l’actual govern no vagi més enllà d’aquest tema.

La situació del govern de Catalunya és la següent: no té majoria absoluta al Parlament (però sí una amplíssima majoria social al país com queda avalat pels resultats de les eleccions municipals i generals), i no té cap soci estable que l’ajudi a tirar endavant la política del dia a dia, tret del PP que segueix la política d’escanyar sense ofegar. El govern d’Artur Mas ha d’intentar equilibrar un comptes econòmics ofegats pels deutes del passat, sense les eines del passat, i per les escasses expectatives positives del futur més immediat. I, a més, veu com els aires que provenen de l’Est i de l’Oest ideològic de la Meseta, d’alguns recons de l’estructura burocràtica de Brussel•les, i de influents creadors d’opinió internacionals -degudament motivats- van instal•lant en l’imaginari ciutadà la idea que la culpa dels problemes d’Espanya són les autonomies.

Davant d’aquest panorama, que afecta la Generalitat però sobretot afectat el país, que de la reunió entre Mas i Junqueras solament hagi sortit la voluntat de treballar pel Pacte Fiscal, tot i no ser un fracàs, sí que denota una certa valentia en l’estratègia d’ERC. D’acord que l’herència que Joan Puigcercós, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Ridao han deixat a Oriol Junqueras és d’aquelles que enlloc de cobrar, pagues. Esquerra, l’únic partit que es declara obertament independentista, no és una formació que ocupi la centralitat del país en un moment que hi ha més ciutadans que es declaren independentistes. Ara mateix, ERC és poc visible. D’acord que no és culpa de l’actual líder, això és veritat. Ell s’ha trobat l’herència que li han deixat. Però sí que és responsabilitat de Junqueras dissenyar una estratègia que faci més visible Esquerra i, sobretot, que la faci útil. Hi ha molts dubtes sobre si això s’està fent: ¿ERC és útil continuant alineada en molt temes a l’antic tripartit? ¿El partit de Macià i Companys ha de jugar a l’oposició pura i dura –tret d’excepcions com el Pacte Fiscal—en un moment que pinten bastos per Catalunya?.

El guió que el líder republicà va portar al Palau de la Generalitat no trenca amb l’ortodòxia del seu partit, això és cert, però precisament per això no el col•loca en cap posició rellevant. No ha refet el guió del passat i s’ha quedat còmodament instal•lat en allò que els més conservadors esperaven d’ell. ¿Que ofereix Jonqueras a l’electorat que el faci atractiu? El nou líder republicà no ha sabut trencar amb la previsibilitat; ha fet el que tothom esperava que fes. Però no ha sigut transgressor, no ha arriscat per situar-se al centre polític, no ha fet aquell pas que hauria convingut al país i hauria descol•locat tothom: oferir-se a acompanyar el govern en el dia a dia, per responsabilitat, per patriotisme, però també per interès.