No deixa de ser bastant sorprenent la fixació que tenim per Israel. En el món hi ha més de dos-cents estats, dels quals sembla que ningú se n’ocupa gaire, però n’hi ha un que fa rodar el cap a la majoria de l’opinió publicada: l’estat fundat després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1948, quan es va fer evident que el poble jueu necessitava un estat propi per a garantir la seva supervivència després de la carnisseria que li havien fet patir a l’Holocaust nazi.

Que a Europa hi ha hagut -i hi continua havent- un antisemitisme horrorós i fètid (vegem els assassinat de jueus perpetrats pel jove islamista Mohamed Merah fa unes setmanes) no és cap notícia nova. Això ho arrosseguem, com afirmen els experts en la matèria, des de fa més de mil cinc-cents anys, i tot per culpa de les batalles ideològiques que enfrontaren els primers cristians amb els jueus que es van negar a reconèixer Jesús com el profeta.

Hi ha un llibre que algú hauria de traduir al català. Es diu "L’espasa de Constantí", de James Carroll, i explica com la creu cristiana no fa sinó recordar a tothom de quina manera va morir Jesús. I no només això, sinó qui eren els suposats assassins. La creu és una invocació a la venjança. ¿Per què la creu com a símbol, ens podem demanar? ¿Per què posar l’èmfasi en un instrument de tortura? Perquè així es recorda a tothom qui va matar -segons la clàssica acusació antisemita cristiana- Jesús. Tot plegat un esperó antisemita com ho són algunes frases dels evangelis, on el propi Jesús insulta els jueus amb paraules poc afalagadores.

Als jueus sempre se’ls ha acusat de les pitjors coses -infanticides, bevedors de sang, usurers…-: es busca la coartada perfecta sempre que hi ha ganes d’esborrar-los. ¿I quina és la pitjor acusació després de la Segona Guerra Mundial? ¿Quin és el pitjor insult que pot rebre algú? Nazi! Així que si ara es vol difamar els jueus, res més clar que acusar-los de ser com els seus propis botxins! I és així com ara, per molta ultraesquerra -més que per una ultradreta que simpatitza amb Israel perquè el situa com a punta de llança contra l’Islam- els jueus són els nazis que massacren els “jueus” de torn, que ara no són d’altres que els palestins.

S’ha produït una inversió meravellosa, que trobem exemplificada en les desenes de pintades que hi ha a les nostres universitats, on es veu l’estrella de David vora l’esvàstica, amb el símbol d’igualtat entre ambdós, emblema sinistre molt de moda entre l’estimada tropa antisistema. A Alemanya, per exemple, un 50 % de la població afirma que Israel és un estat gairebé nazi, i jo mateix tinc amics que fan aquesta comparança, menyspreant el que vertaderament va ser l’Holocaust. ¿Qui és capaç d’empassar-se aquesta falòrnia? Doncs molta gent!

A Gaza s’ha doblat la població palestina en els últims deu anys: ¿consisteix en això, doncs, l’extermini de masses que perpetra Israel? ¿Ho hem de parlar de Gaza com d’un camp de concentració que justifica o fa comprendre els atemptats dels islamistes que mosseguen els jueus de la diàspora o a qualsevol occidental impur?

Hem tornat a treure l’espantall antisemita arran del poema de Günter Grass contra Israel. Ja ho veieu: Iran pot manifestar a les clares que vol esborrar Israel de la faç de la terra i això no provoca cap poema o cançó o manifestació conscienciada. Però si Israel diu que atacarà els arsenals nuclears tot per mirar d’evitar l’atac de forma preventiva, doncs això ‘posa en perill la pau del món’, com diu Grass, tan líric i arbitrari.

El problema, però, és que els líders israelians no han parlat en cap moment d’atacar preventivament l’Iran ni la seva població. Els que sí que han afirmat que volen atacar Israel -tota la població, i no només els arsenals- són els líders iranians, així Ahmadinejad, o Ali Akbar Haiximi Rafsanjani, que es refereixen a aquest estat com un plegat de rates i escurçons, en la línia del que sempre s’ha dit contra els jueus. Sabem que Ahmadinejad fins i tot s’atreveix, davant els líders de l’ONU, de negar que els jueus fossin víctimes d’un extermini a Europa. És aquí on hi ha el preludi de genocidi, no en l’escut nuclear que Israel es construeix contra els seus enemics.

‘Posar en perill la pau del món’, aquesta és l’acusació de moda, ara, contra els jueus i Israel, molt semblant a la es propaga a Europa des de la difusió dels infames Protocols dels Savis de Sió.

Existeix un antisionisme -un atac a Israel- que no es vol confondre mai amb l’antisemitisme -l’odi als jueus-. Tanmateix, aquesta distinció és fal·laç: ¿coneixeu algú que sigui antiFrança, que demani la desaparició de l’estat francès, o iranià, o peruà, o sud-africà? ¿O de Corea del Nord, o de Pakistan, països amenaçadors, amb armes nuclears que apunten més enllà de les seves fronteres? ¿Per què no demanem la desaparició d’Alemanya, fet i fet un estat culpable de l’assassinat de masses més gran de la història? Però no, només hi ha un estat al globus (potser també els EUA), que veu sistemàticament criticada i vilipendiada la seva mera existència: Israel. Això no significa que, com molts estats, tingui sempre un comportament exemplar: ¿però quin estat del món actua sempre amb rectitud i justícia?

¿Pot ser no és evident que a Israel, com pertot, hi ha uns extremistes (de dreta i esquerra) ben malintencionats i perillosos? ¿I per què això -una veritat universal: no tots els israelians són idèntics, ni pensen igual, ni han de pagar amb la vida els errors dels seus extremistes- ha de posar en perill la mera existència de milions d’individus? Podem ser crítics amb Israel, però no criticar-li ni exigir-li una perfecció política i moral que no demanem a ningú, ni tan sols ens l’exigim a nosaltres mateixos. Aquest antisionisme, doncs, no és res més que un antisemitisme de substitució, respectable i irreflexiu, com ho ha estat l’antisemitisme de sempre.