Les retallades a l’ensenyament m’han arribat molt endins. És l’àrea que vaig cobrir més temps quan feia de periodista de carrer i encara és la que més m’agrada. Crec que a l’ensenyament no li hauríem de retallar ni un cèntim, ni un ni mig. Fins i tot em sembla millor eliminar les subvencions a qualsevol producció cultural i desviar-les a l‘ensenyament. Perquè d’un país ben educat la cultura sorgeix sola. Què passa res si no fem pel•lícules en cinc anys? No ho sé. Sé que passa si escatimem cinc anys en ensenyament.

Bé. Ahir topí amb aquesta entrevista a Richard Gerver, un director d’escola anglès. És autor del llibre Creating Tomorrow's Schools Today: Education, Our Children, Their Futures. També és el protagonista d’uns vídeos molt instructius i entretinguts sobre l’art de ser mestre. El que proposa Gerver no és resumeix fàcilment i n’he parlat amb un mestre molt competent. M’ha semblat tan interessant la conversa que els n’hi faig un resum. M’han de disculpar, perquè potser no és gaire ortodox. A sobre, ell no vol aparèixer. Passa que… el que m’explica no vol gaires diners i sí molta actitud dels mestres. Actitud dic, no hores ni diners. En Gerver assegura que la transformació de l’ensenyament no demana moltes inversions. Això també ho diuen un parell de bons informes de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (aquest i aquest) i diversos treballs de l’OCDE.

“Cal fomentar l'activitat de l'alumne”, diu el meu interlocutor. “No em refereixo a tornar a l'escola activa. Es tracta d'aconseguir que l'alumne pensi per ell mateix i faci les seves propostes. Quan el faig fer una fitxa als meus alumnes, els la presento i intento que ells dedueixin què s'ha de fer. De vegades troben altres maneres de resoldre-la o activitats per fer-hi en què jo no hi havia caigut. No s'ha de matar això, s'ha de fomentar. No cal castigar perquè un alumne s'ha equivocat, cal raonar-li el per què. Si no té interès en la tasca s'ha de veure a què respon. A alguns no els dóna la gana, a d’altres les activitats plantejades els hi resulten rutinàries o massa fàcils. També n'hi haurà que les trobin massa difícils. Per això cal atendre la diversitat de l'aula i si cal, adaptar l'activitat al punt de partida del nen per menar-lo cap allò que es vol aconseguir. Cada nen és únic”.

Segons el meu mestre, és imprescindible fomentar el plaer de descobrir i de conèixer. L'objectiu –explica– és suscitar en l'alumne l'amor pel saber i el plaer d'aprendre. “Cal aconseguir que els nanos connectin allò que expliques amb la vida, amb les coses de la vida que a tots, molt o poc, ens preocupen”.

Els nens han d’adquirir coneixements de moltes maneres. Sembla evident. “El que passa és que ara tot és més accessible i ràpid. No ens equivoquem, però. Internet és la jungla, no està endreçat i cal tenir criteri i capacitat d'anàlisi i crítica per obtenir informació veraç. Això no ha canviat. I això s'ha de fer a l'escola”. Sobretot, m’insisteix, cal “aprendre a aprendre: tenir amor pel saber i afegir-hi capacitat crítica”.

Aquestes propostes poden morir a mans d’un sistema rígid que no té en compte les peculiaritats de cadascú. Un model educatiu així “mata la creativitat i la imaginació. No ens ho podem permetre. Necessitem gent creativa”. Ell se’n va de pet als llibres de text com a cas. “Van bé per no oblidar els continguts del currículum que has d'impartir i són un referent. El professor, però, amb la seva experiència i saber –cal que sigui un humanista– pot elaborar o adaptar els continguts procedents de les editorials, gens flexibles i que no s'adapten a les circumstàncies de cada grup o classe”.

En Gerver saluda els videojocs, que ofereixen el que el meu mestre anomena “aprenentatge interessat”, per oposició “al que no interessa”. En el videojoc “el nen pot adquirir moltes capacitats, com rapidesa de reflexos, presa de decisions ràpides… També en pot perdre d'altres, com no saber de què va el món real. Aquestes capacitats que estimulen els vídeojocs cal aplicar-les al món real, no al virtual. Un llibre permet al nen repassar el que ha llegit, subratllar-ho, reflexionar-hi… Un videojoc no. Per aprendre cal calma. És el que se'n diu slow education”.

Parlem de l'entreteniment a l’hora d’aprendre. “Diria que ha de venir, sobretot, per la descoberta del plaer d'aprendre, de saber, d'analitzar, de trobar solucions, de plantejar-se problemes...No és fàcil d'adquirir aquest plaer. L’Antoni Puigverd diu que és com la cervesa, amarga el primer glop, però que després t'encanta. Això requereix constància, idees clares i esforç. L'educació no pot ser un show”.

I les noves tecnologies? El seu paper no està gaire clar. Faciliten accés a la informació i composen una nova manera d'aprendre si es vol. Ara, “això no vol dir més coneixement. També pot voler dir més desorientació, molt pròpia de la societat actual. En cap cas poden substituir la figura del mestre. El mestre ensenya i continuarà ensenyant, tenint en compte que, per assolir l'èxit, ha de descobrir, sobretot com aprèn el nen, cada un dels alumnes que té a l'aula. Tot plegat és molta feina, molta dedicació i passió que cap aplicació no pot substituir”.

És un bon debat, amb l’avantatge que les respostes passen –hi torno– menys pels diners que per l’actitud. El resultat, però, és valuosíssim.