Si els grans mitjans de comunicació catalans dediquessin a l’independentisme la mateixa projecció mediàtica que han donat aquests dies a Esperanza Aguirre, presidenta d’una província espanyola, altrament coneguda com a Comunidad de Madrid, la consciència nacional catalana creixeria espectacularment i el país seria imparable. Bàsicament perquè en un país amb alta autoestima, les declaracions franquistes d’una figureta espanyola d’extrema dreta com la senyora Aguirre, sobre la final de la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic de Bilbao a l’estadi Vicente Calderón de Madrid, tindrien el mateix efecte que les pessigolles d’un infant. Malauradament no ha estat així i tot l’aparell mediàtic català s’ha dedicat a debatre l’estirabot com si es tractés d’un pilar de la saviesa. De fet, com d’habitud, hi ha predominat l’hispanocentrisme i han estat moltes les veus que han rebut les esmentades declaracions com una benedicció del cel. I no pas perquè compartissin el parer d’Esperanza Aguirre, sinó perquè gràcies a ella han pogut fer veure que són progressistes de pedra picada.

Les manifestacions d’Aguirre van ser aquestes: “Els ultratges a la bandera o a l’himne són delicte en el Codi Penal; no s’han de consentir i, per tant, la meva opinió és que cal suspendre el partit i celebrar-lo a porta tancada en un altre lloc”. I és clar, només assabentar-se’n, les veus progressistes o políticament correctes catalanes es van afanyar a dir-nos que elles no xiulen l’himne espanyol per respecte a les persones que el senten seu, però que, davant d’unes declaracions tan reaccionàries, gairebé no els quedava més remei que fer-ho. D’aquesta manera, la portentosa xiulada de catalans i bascos a l’himne espanyol abans del partit ens ha estat presentada com “una reacció a les declaracions d’Esperanza Aguirre” en lloc del que realment va ser: un rebuig explícit a Espanya per part de tot el públic de l’estadi.

Aguirre, tanmateix, convençuda d’haver trobat l’argument màgic per “exigir” respecte per l’himne espanyol, ens adreçava aquesta pregunta retòrica: “Què passaria si en la final del Campionat de Catalunya comença a sonar ‘Els Segadors’ i es produeix una xiulada monumental? Ho deixo aquí per a la reflexió de la gent”. Doncs, francament, no cal reflexionar. Si els espanyols xiulen l’himne de Catalunya, no ens farà ni fred ni calor per dues raons. D’una banda, perquè la nostra cultura democràtica inclou la llibertat d’expressió. I de l’altra, perquè una xiulada a l’himne nacional de Catalunya seria un cant dels ocells si la comparem, per exemple, amb els 512 euros per segon que Espanya ens roba sistemàticament o amb el projecte espanyol d’anorreament de la llengua catalana.

En tot cas, el passat 25 de maig, Espanya va demostrar una bona colla de coses. Requisant xiulets i estelades –objectes que no constitueixen cap perill per a la seguretat pública–, va demostrar que sent una profunda aversió per la llibertat d’expressió; expulsant espectadors que duien una estelada –una bandera perfectament legal–, va demostrar la seva falta de respecte pels símbols aliens; estripant entrades per evitar que alguns espectadors poguessin tornar a entrar, va demostrar que necessita amagar una realitat que li cou i que la desborda; aïllant i agredint persones amb puntades de peu policials, pel sol fet de dur una estelada, va demostrar la seva ràbia, el seu primitivisme i el caràcter violent de la seva naturalesa; escurçant l’audició de l’himne espanyol a vint-i-set segons, va demostrar la vergonya que li fa que el món vegi que la nació espanyola no és més que un bluf. Quant a les galdoses excuses del rei d’Espanya i d’Esperanza Aguirre per no assistir al partit tot eludint la responsabilitat dels seus càrrecs, va quedar ben palesa la covardia de tots dos. Res a veure, en sentit contrari, amb la imatge de profunda estimació entre catalans i bascos que el món també va veure quan els primers, després de la victòria, van corejar afectuosament el nom de l’equip dels segons.

Jo no sóc partidari de reduir la humanitat a un sol poble. Aquest és un camí que ens portaria al pensament únic. Jo sóc partidari de respectar tots els pobles de la humanitat. I això significa respectar tots els himnes i totes les banderes. Tanmateix, el respecte no és cap dret. El respecte és una consideració que un poble es guanya amb el seu comportament. Per tant, si Espanya vol guanyar-se el respecte de Catalunya, el primer que ha de fer és deixar d’espoliar-la, deixar d’agredir la seva llengua, deixar d’impedir que la seva selecció pugui competir internacionalment i deixar, en definitiva, d’oposar-se al seu dret a gaudir de la mateixa llibertat i de la mateixa independència de què gaudeixen les altres nacions lliures i independents del món. Mentre no ho faci, mentre es burli de Catalunya, el rebuig al seu himne serà cada cop més fort. Blasmar els símbols del país que t’oprimeix no sols és un dret, és també una obligació com a expressió de dignitat. Per això els 100.000 vats de potència que Espanya va utilitzar per intentar amagar aquest rebuig són en realitat la prova més fefaent de la seva impotència.