A vegades dormo com una autovia espanyola. La nit és un hidro massatge d’asfalt. I jo rostint grills afònics amb beixamel a una senyal d’STOP. El no res. I de sobte... “con el pipiripipi con el paparapapa a quien no le gusta el vino es un animal...”. Efectivament. El meu gat arriba a casa torrat. Va tant gat que s’amorra contra la porta i li queda cara de paella d’oferta a la pica d’un pis d’estudiants.

Fes cafè. Lliga’l a la cadira amb cinta americana perquè no caigui... Total per a què? Per continuar... “con el pipiripipi con el paparapapa a quien no le gusta el vino es un animal...”. Me’l miro i penso que es passa la vida així. Que la gent ja el coneix: “Guaita, el del pipiripipi...”. Direu que el meu gat és un borratxo. I teniu raó, però és un borratxo reconegut públicament. Per això hi ha vasos comunicants entre el “pipiripipi” del meu minin i el “piiiiiiiiiiii” immens de la Copa del Rei.

La importància de la xiulada no rau en el soroll, en la intensitat, o en l’aerodinàmica dels pitos: no. Rau en el fet que es faci públic el que sempre ha estat privat. És així. Mirin. Ens ho recordava aquesta setmana l’advocat mataroní Santi Martínez Saurí: durant el franquisme hi havia tres activitats privadament tolerades. Les endevinen? 1) Les cases de barrets 2) El culte protestant 3) La llengua catalana. Podríem fer una porra per veure qui se n’ha sortit millor. No cal dir que les senyoretes que fumen sempre fumaran, que els protestants sempre protestaran i que els catalans... Doncs els catalans cal recordar el que va dir el grandiós Pau Romeva. Es veu que només els retreia dos coses als castellans: la primera és que ens volguessin assimilar; la segona que no ho haguessin aconseguit. Gran. Així està el partit: empatats i desempatats que rumia en Francesc Marc Àlvaro. Estem empatats entre un “pipiripipi” i un “piiiiiiiii”.

El “piiiiiiiiiii” espanta i emprenya a Espanya perquè veuen que va de debò: ara resulta que el folklore és un país. Ells tenien Lola Flores, ara igual nosaltres tenim una rostisseria de pollastres on treballen un petit exèrcit de paios que suen com un drap mullat encrestat. I el “pipiripipi” és alcohol de garrafa, a granel. És l’eufòria estèril, l’onanisme. Només si has viscut una part de la teva vida als bars ho pots entendre: el “piriripipi” no és la vida, és, senzillament, una copa. Un tros de vidre i una mica de líquid no poden explicar sencerament un país, però enlairen l’avió quan és necessari anar amunt. Una copa és aquell segon de glòria. I què ens queda per desempatar? Una cosa fonamental, bàsica, nuclear.

No cometre el mateix error que sempre. No. Si algun cop la Generalitat no pot pagar les nòmines el dia que toca (perquè “Madrid” no ingressarà els diners) sindicats i demés criatures d’encefalogrames horitzontals carregaran contra la Generalitat, carregaran, ai las, contra Catalunya i no pas contra Espanya. I la culpa no serà de la Generalitat i això és el que voldran, a això és el que jugaran des de la capital on volen dominar el partit. Jugaran a donar-nos la culpa, a criminalitzar-nos. Ja ho fan: sortiran notícies d’empresaris, de polítics, de periodistes... De molts i molts. Per què carreguem contra les nostres entitats financeres i, curiosament, no pas contra les de la resta de l’estat? Sisplau, no caiguem a la trampa. És una parany històric. Sisplau, contenció, dents serrades, punys tancats, til•les permanents. Sisplau, sé que és difícil, però els nostres són els nostres. Nosaltres som nosaltres. No hi podem, no hi podrem fer, res. Som admirats per les nostres virtuts però també som estimats pels nostres defectes. Ens farà falta molt amor, amb tot el que implica de irracional, i també de pràctic. Ens farà falta “pipiripipi” i “piiiiiiiiii” per podem fer pam i desempatar d’una punyetera vegada.