Un bon amic em fa arribar la “Geografia de Catalunya”, de Francesc Flos i Calcat. He d’admetre que no sabia qui era i que, arran de llegir aquest llibre, he descobert un personatge fascinant. Va néixer a Arenys de Mar el 1856 i de seguida va mostrar un interès viu per la pedagogia i per la llengua catalana, passions que va unir quan va optar per dedicar-se a l’ensenyament. Va fundar diversos col·legis i biblioteques, així com nous mètodes pedagògics molt avançats que li van valer un reconeixement internacional. El 1899 va fundar la coneguda Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, sota el paraigua de la Unió Catalanista.

La “Geografia de Catalunya” va ser editada l’any 1896 i és una radiografia sensacional de la Catalunya d’aquell temps. En llegir alguns capítols, com per exemple el dedicat a la llengua, el paral·lelisme amb la situació actual és sorprenent. És el capítol dedicat a la tributació, però, on queda palès que no hem avançat ni un centímetre en més de cent anys i que l’espoli fiscal que Espanya practica contra Catalunya és estructural i no conjuntural. Segons Flos i Calcat, fent ús de les dades de la “Estadística Administrativa de la Contribución Industrial y de Comercio” (d’entre els anys 1888 i 1890), cada “espanyol no català” pagava 2,08 pessetes d’impostos, mentre que cada català en pagava 4,78. Més greus són les dades extretes de la “Estadística general del Comercio exterior de España con sus provincias de Ultramar y potencias extranjeras en 1891”, on hi trobem que cada “espanyol no català” tributa 5,17 pessetes en concepte de drets d’entrada i d’impostos sobre càrrega i descàrrega, mentre que cada català en tributa 26,54.

Davant d’aquesta situació, en un acte de bona fe immens, Flos i Calcat considera que l’Estat té un sistema per compensar aquest desequilibri tributari amb Catalunya: “Al millor foment y desenrotllo de las obras públicas, á la conservació y restauració de nostres monuments artístich arqueológichs que ‘s trovan poch menys que abandonats, y á satisfer totas aquellas necessitats que ‘l país reclama y que gracias sols á las iniciativas y dispendis de las corporacions municipals ó provincials catalans se trovan en lo possible atesas”. Els sona, tot això? Doncs encara els sonarà més què en pensa l’autor de la situació de les altres territoris de l’Estat: “... altras regions han sigut protegidas ab donatius y subvencions del Estat, com per exemple, molts ports de la Península, lo Teatro Real y l’Hipódrom de Madrid y molts més que fora llarch d’anomenar”.

Flos i Calcat no pot amagar la seva indignació i sorpresa pel fet que l’Estat castigui aquell territori d’on extreu, precisament, els seus principals recursos. I assegura que, quan així es pregunta als responsables polítics de Madrid, “solen manifestar que [Catalunya] ja es prou rica; que no ho necessita tant com las altras regions, á las quals devém ajudarlas, tot lo qual seria passador si per més sarcasme los capitostos de la política que á Madrid s’estila, no haguessen inventat y propagat la frase ominosa de pide más que un catalán”.

Nota: aquí poden consultar, sencer, la “Geografia de Catalunya”.