L’èxit de François Hollande a les presidencials franceses ha escampat una bafarada d’optimisme pels passadissos de la seu del PSC al carrer Nicaragua on, sis mesos després del darrer congrés, els socialistes catalans segueixen sense trobar el fil argumental al seu relat polític. El primer secretari, Pere Navarro, ha decidit imitar el full de ruta que ha portat els seus col•legues francesos a l’Elisi. Les primàries apareixen, de nou, com la pedra de toc que ha de marcar la diferència i la maquinària socialista s’ha posat en marxa per elaborar el reglament d’una convocatòria oberta que, segons les paraules del primer secretari, “marcarà el començament del canvi a Catalunya”.

Però, per més entusiasme que hi posi Navarro, no n’hi haurà prou amb un reglament. L’ingredient imprescindible per tirar endavant les primàries és comptar amb dirigents disposats a assumir el repte i capacitats per engrescar els ciutadans. On són els candidats del PSC? Navarro? Àngel Ros? Montserrat Tura? Aquests són els noms que aspiren a ocupar els papers que a França han jugat Hollande, Aubry, Royal, Valls, Montebourg,..? El reglament no aconseguirà portar els catalans a les urnes si a les paperetes no hi ha candidats que puguin atraure la ciutadania i, ara per ara, un primer secretari que després de mig any continua sent un desconegut, un alcalde de Lleida que ni tan sols va aguantar el pols davant Navarro per la direcció del partit en el darrer congrés, i una exconsellera disposada a apuntar-se a qualsevol primària que es convoca –inclosa la d’un municipi al qual no pertany ni hi viu- no semblen el cartell més interessant per reinventar el PSC.

El PSC pateix una situació complicada. No només per la important pèrdua de poder que ha hagut d’encaixar, sinó sobretot per la desorientació que exhibeix. Aquesta crisi interna afebleix de retruc la política catalana i dóna ales al PP des del qual Alícia Sánchez Camacho confessa sense embuts la seva voluntat d’ocupar l’espai electoral dels socialistes catalans. Les primàries obertes són una magnífica lliçó de democràcia interna i de participació ciutadana. Una gran aposta per dinamitzar un partit en hores molt baixes. Però l’aposta ha de ser autèntica, sense xarxa i atrevida, o es corre el risc que el remei sigui pitjor que la malaltia. Que ja és dir...