La campanya en contra de pagar els peatges de les autopistes està posant al descobert tota una sèrie d'actituds molt interessants de les quals en podem extreure algunes lliçons. La primera és que el poble català té un enorme nivell de maduresa i capacitat de mobilització. Dit d'una altra manera: ja no és tan fàcil enredar els catalans ni prendre'ns el pèl. Un exemple: abans era molt difícil saber que la concessió del peatge de Montgat-Mataró finalitzava el 2004 i que se'n va ampliar la concessió fins el 2021. Aquesta mena d'informacions corren com la pólvora que encén el polvorí. La gent va molt per davant de les seves organitzacions representatives i les xarxes socials han accelerat un procés popular que té una energia extraordinària. La llibertat d'informació, i la velocitat amb la qual circula, està provocant un moviment sísmic subterrani en la nostra ancestral manera de ser: els catalans estem perdent la por perquè sabem que junts som imparables. Abans, quan jo era jove, llegia pintades amb el lema: "Poble armat, poble respectat". Ara el lema és un altre: "Poble informat, poble respectat".

La segona lliçó és que la companyia Abertis ha quedat molt malament en tota aquesta història. No sé si tenen responsable de comunicació o si no li han fet cas, però estan complint el decàleg de tot allò que cal fer per donar una imatge pèssima. A més, molts dels seus empleats han demostrat una submissió als interessos empresarials dels seus caps digna d'un gos envers el seu amo quan està a punt d'abocar-li el pinso al plat. Per no parlar, és clar, de l'actitud xulesca i amenaçadora d'alguns dels treballadors dels peatges. I els seus sindicats, bàsicament CCOO i UGT? Veient els seus comunicats i el to dels seus missatges, em sembla que haurien de canviar el color roig dels seus logotips per un groc més ajustat a la seva condició de sindicats comprats per la companyia. A partir d'ara, quan escolti Josep Maria Álvarez i Joan Carles Gallego criticant els empresaris no podré deixar de pensar que només fan comèdia per garantir les seves prebendes i privilegis pagats, és clar, per la butxaca de tots. Ara entenc que no només no critiquen mai l'espoli fiscal: tampoc critiquen gaire els empresaris i sempre centren els seus atacs en el PP, ai las!

La tercera lliçó és que, en tot aquest afer, l'actitud del Govern ha estat, com a mínim, erràtica. Costa d'entendre que el portaveu Francesc Homs mostrés un dimarts una certa comprensió envers els activistes i el següent dissabte, mitjançant un comunicat, el departament d'Interior anunciés multes de fins a 100 euros contra els infractors. Aquest comunicat va ser un error còsmic des dels punts de vista estratègic i tàctic, i per això Felip Puig, que és un gat vell, es va apressar de seguida a deixar clar que les multes només es posaran si prèviament hi ha denúncia per part d'Abertis i que els Mossos d'Esquadra, en cap cas, prendran cap part activa en tot aquest afer. Com deia Vicent Partal, tot el crèdit acumulat per CiU des de fa uns quants mesos en el front sobiranista va quedar esquerdat des del mateix minut que es va enviar aquell comunicat. Jo no espero, evidentment, que el meu Govern es posi de part de #novullpagar, però sí que espero una certa neutralitat entre una empresa privada i els seus usuaris, de la mateixa manera que si deixo de pagar el rebut de Vodafone espero no tenir problemes amb els Mossos.

Intueixo que la campanya s'anirà esfilagarsant amb el temps i que d'aquí unes setmanes ja serà història. Per sort o per desgràcia, el nostre país es mou a cops de foguerada. Com que no tenim cap pla conjunt ni ningú que organitzi res, el poble va disparant trets de trabuc aquí i allà. Quina enorme quantitat d'energia malgastada que es podria aprofitar en una única i correcta direcció. La quarta lliçó l'hauria d'aprendre, sobretot, el president de la Generalitat. Té un país llest i preparat, amb el motor engegat i disposat a anar fins el final. Només cal que surti al balcó del Palau de la Generalitat i veurà que, si vol, té un exèrcit. El tancament de caixes als peatges d'avui podria ser demà un tancament de caixes nacional. O encara pot anar més lluny. Artur Mas no ha de tenir por de tirar-se a la piscina perquè no s'hi tiraria sol: al seu costat s'hi tirarien centenars de milers de persones, algunes de les quals ja s'hi han tirat.