Del castell de Miravet al Palau de la Generalitat. Del 12 de novembre del 2004 al 30 de maig del 2012. D’una amable foto de família dels cinc líders polítics del moment a una imatge de treball dels màxims representants dels partits. D’un acord de mínims per a un nou Estatut a una voluntat conjunta d’obtenir un finançament just per a Catalunya. Sens dubte, la cimera de dimecres sobre el pacte fiscal remet a l’inici de la negociació sobre la reforma de la Carta catalana ara fa 8 anys.

De moment, tot indica que el conjunt de formacions volen evitar cometre els mateixos errors d’aquell tortuós procés. En primer terme, impera la necessitat de no convertir la negociació en un autèntic viacrucis, mentre que, en segon lloc, tots els partits pretenen mantenir un paper decisiu en la consecució d’aquest nou objectiu. I, en tercer lloc, el Govern disposa d’un pla B amb la creació d’una Hisenda pròpia, malgrat que ara sembla haver desat aquesta opció al calaix.

No obstant això, després d’aquestes aparents lliçons apreses, caldria no caure en l’error d’un fals consens, a través d’una calculada ambigüitat, en la proposta definitiva que validarà el Parlament abans d’acabar el juliol. De ben segur, una entesa fal•laç debilitaria la part catalana en la negociació amb l’Estat a la primera de canvi, de la mateixa manera que va passar amb l’Estatut després del brindis al sol que va significar la seva aprovació el 30 de setembre del 2005 a la Cambra catalana.

És obvi que aconseguir un suport sincer unànime és impossible. Per això, davant d’aquest escenari, el president de la Generalitat, Artur Mas, haurà d’escollir amb quins socis decideix emprendre la batalla. Si segueix amb els partits amb qui ja comparteix els aspectes principals del pacte o si opta per sumar les formacions fins ara més reticents. Les dues coses a la vegada, a hores d’ara, semblen incompatibles. Per tant, aquest és ara l’autèntic dilema.