Hi ha una expressió molt cañí que escau de perles al ministre més cañí de tots els que es fan i es desfan en l'Executiu de Mariano Rajoy. Els estic parlar de "ponerse el mundo por montera" i de Cristóbal Montoro, un polític de qui definitivament no entenc la deriva esperpèntica que està experimentant.

A l'oposició, l'estil de polític buscabregues del PP l'assumien, sobretot, l'avui caigut en desgràcia Esteban González Pons i l'avui dama de ferro de Gènova 13, María Dolores de Cospedal. Aquest perfil el necessita tot partit per repartir llenya, molt especialment quan és a l'oposició. Ja al Govern, en general els partits tendeixen a relaxar-se. Però no ha estat el cas de Montoro.

Potser és que el càrrec li pesa. Potser és que li va gran i això el crispa. Potser, per una estratègia que se m'escapa, li han assignat aquest paper. O potser és que simplement ja s'ha deixat anar, de nou ministre i de nou en govern amb majoria majoria absoluta. Però el cas és que el seu estil és del tot insultant i esperpèntic. Ho va ser en el debat de pressupostos al Congrés. Ho va ser fa dos dies a Catalunya, parlant de "pitos i flautes", renyant grollerament, macarrònicament i absurdament a autonomies com Catalunya. I ahir hi va tornar. Però ja perdent del tot el món de vista.

Diu ara Montoro que no accepta que des d'Europa (ja em diran on és ell) es malparli d'Espanya. I què vol? Que l'aplaudeixin? I fent un paral.lelisme, ell ja predica amb l'exemple a l'Estat? Deixarà de parlar malament d'autonomies com Catalunya? Es reprimirà i no llançarà ombres d'intervenció com les que va projectar sobre Astúries? I la seva consideració? I la discreció que ara diu reclamar? Definitivament s'ha posat el món per Montoro i ja no el recuperarem? De vegades això de les majories absolutes fa un mal...