El nomenament de Fèlix Riera com a nou director de Catalunya Ràdio ha estat molt criticat per part d’alguns sectors de la mateixa emissora així com per determinats partits polítics. Fins i tot el Col•legi de Periodistes hi ha dit la seva i s’ha mostrat escandalitzat per la decisió del govern. La raó d’aquestes crítiques es fonamenta en el fet que Riera és militant d’Unió Democràtica de Catalunya i membre del seu comitè de govern –que aviat abandonarà–, i també en la seva inexperiència radiofònica. Una inexperiència que el mateix Riera ha reconegut. És a dir, que, en opinió de tots aquests sectors, el seu nomenament és polític, no pas professional. Doncs sí i no. És polític, però també és professional. D’una banda, és obvi que si Riera fos militant socialista, per exemple, ara mateix no hauria estat designat per al càrrec. I això és així de la mateixa manera que el tripartit nomenava únicament persones de la seva corda. Cal dir-ne els noms o la gent ja se’ls sap de memòria? Resulta hipòcrita, per tant, tot aquest rebombori sobre un nomenament que no fa res més que seguir la dinàmica habitual en les emissores públiques.

Situats en aquest punt, a més, cal preguntar quin nomenament no és polític. Els nomenaments de Joan Majó i Rosa Cullell, per exemple, tots dos d’adscripció socialista, com a directors generals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no van ser polítics? No és polític nomenar un exministre del govern espanyol manifestament felipista? I el cessament d’Antoni Bassas no va ser polític? I la neteja ideeològica d’altres professionals catalanistes a Catalunya Ràdio, com ara Jordi Basté, Toni Clapés, Josep M. Solé i Sabaté, Rita Marzoa o Toni Arbonès, ja fos acomiadant-los o arraconant-los, tampoc no va ser política? Com és que totes aquestes barabaritats no van ser polítiques i el nomenament de Riera sí que ho és? I a sobre, en la seva abrandada queixa, el Col•legi de Periodistes gosa dir que “mai, en els gairebé trenta anys d’història de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no s’havia arribat a aquest extrem”. Quina barra! Amb això n’hi ha prou per veure quin és llautó polític d’aquest Col•legi. Déu ens guardi de les urpes sibil•lines dels qui es fan passar per apolítics.

Seguint el mateix fil, hom pot dir que Mònica Terribas sí que és una professional del mitjà que coneix perfectament la casa que dirigia. I és cert. No crec que això ho discuteixi ningú. Mònica Terribas és una magnífica professional. Però el seu nomenament va ser eminentment polític. Com tots els nomenaments. I també com totes les destitucions. El problema d’alguns partits, entitats o comitès és que titllen de polític tot allò que no passa pel seu sedàs. El seu esperit és aquest: “És polític tot allò que fan els altres. El que faig jo no ho és”.

Un altre debat és si el poder polític ha de tenir tant de pes sobre TV3 i Catalunya Ràdio o més aviat caldria seguir un model més proper a la BBC, com diuen alguns. Aquests últims ho consideren pertinent “en nom de la democràcia”. Jo, tanmateix, no hi estic d’acord per dues raons bàsiques. La primera és que els qui usen el terme ‘democràcia’ com a argument són els mateixos que neguen als catalans el dret democràtic de decidir el seu destí fins al punt d’intentar deslegitimar les consultes per la independència. I la segona, perquè constitueix un error de base comparar TV3 i Catalunya Ràdio amb la BBC. De fet, la comparança, llevat que es tracti de criteris artístics, fa riure, ja que equival a comparar el Regne Unit amb Catalunya. És a dir, un Estat independent amb una nació sense Estat. El dia que Catalunya tingui un Estat propi, sigui membre de les Nacions Unides i no hagi de lluitar per la seva supervivència en podrem parlar. Ara, de moment, la televisió i la ràdio públiques necessiten el govern al darrere com el necessiten tantes i tantes coses en aquest país. I si tanta pressa tenen alguns per canviar aquest model l’únic que han de fer és contribuir a fer més immediata la independència de Catalunya.

Però centrant-nos en la persona de Fèlix Riera, crec que pot ser un molt bon director de Catalunya Ràdio, perquè, tot i no tenir experiència en el mitjà, sí que la té en l’àmbit de la cultura, en general, i en el camp audiovisual i editorial, en particular, i em sembla molt positiva la seva idea de voler elevar el nivell cultural de l’emissora fins a fer-ne un segell de marca plenament identificable. I si, a més d’això, transmet als professionals i col•laboradors que hi treballen la idea que el seu nivell lingüístic ha de ser superior al de la resta d’emissores, en el sentit que constitueixen un model amb forta incidència en la societat, doncs encara millor. Els barbarismes que diuen i els errors gramaticals que cometen dia rere dia davant del micròfon persones que cobren per parlar en hores de 'prime time' fa enrojolar. Res a veure amb la BBC i amb el seu nivell d’anglès. L’aposta per elevar el nivell cultural de l’emissora és indestriable del deure de ser un referent.

Tant de bo que Fèlix Riera faci que arrelin aquests dos principis bàsics per treballar en una emissora pública catalana: entendre que l’autoexigència professional comença, indefectiblement, pel domini de l’eina principal de treball, que en el cas d’un radiofonista i dels seus col•laboradors fixos és la llengua, i entendre també que Catalunya Ràdio ha tenir tenir una visió catalanocèntrica de les coses. Ha de ser catalanocèntrica en l’elaboració i en la narració del seu missatge i tenir clars conceptes tan elementals com aquests: l’únic “govern central” dels catalans és el govern de Catalunya. Els altres governs són el govern espanyol, el govern francès, el govern alemany, etc. I quan es parla d’aquest país, “aquest país” només pot ser Catalunya. El país dels catalans, el país de l’emissora, el país de la ràdio nacional de Catalunya.