En J. és un ex quillo. Va passar per un Centre de Desintoxicació Quillil i ara du una vida normal. Ens coneixem de fa temps i a vegades quedem per parlar. És una de les meves fonts de la Història del Quillisme a Catalunya. Una obra magna que em durà feina la resta de la vida i la resta de la mort. De fet he demanat a tot Déu poder ressuscitar diverses vegades per acabar-la.

Quan entrem és mig fosc. Anem mirant i mirant fins que trobem les butaques que ens toquen. Estic una mica confós: no sé pas per què en J em du a veure la darrera peli de la saga American Pie. Per què amic meu?

-Calla, ja ho veuràs

D’acord: muts i a fer callar l’àvia de Moldàvia. De sobte en J ensuma alguna cosa. Se li allarga el nas biònic. Se li despleguen les orelles estereoscòpiques.... xsxsxssxssxxss... Ara! “Haber si te meto dos ostias que lo flipas!” Efectivament: a les nostres deu i deu, hora de bigoti de Salvador Dalí, hi ha tres quillos. Es tractaria d’una variant amb trets clàssics (sonors, llenguatge no verbal, principis ètics, etc.) però passada pel sedàs estètic d’avui: semi xandallisme; sabatilles inflades com magdalenes; cabells amb cresta de gall; trossos de metall perforant llavis... I sobretot xisclen, xisclen molt. Emeten sons que volen ser paraules però que es queden amb cacofonies de llenguatges primitius. A vegades s’endevinen inicis d’emprenedoria: “Píllalo...”; entremitjos nutritius: “Va, pavo...”; o bé finals de traca i mocador: “Lo que yo te diga!” És un no parar. Però en J assenyala amb el dit:

-Mira la samarreta que porta el del mig.

Sí, Y el del medio de los quillos, se me ha aparecio en sueños se me ha aparecio y me ha dicho.... Porta una samarreta del Barça amb una bandera catalana que travessa una part de l’espatlla. Com si fos una esgarrapada.

-Això fa pocs anys hagués estat inimaginable –Diu en J.

Cert, cert. La imatge dóna per rumiar molt. Molt de molt. Però ara, més enllà de teories estèrils d’alcoholització de sobretaula catalana, congelem la imatge com un lluç d’oferta. Sí? Doncs correm cap a la setmana que ve... Ja hi som. El Barça i el Bilbao jugaran la copa a Botswana. I ara es veu que uns ultres han muntat una manifestació per la unitat d’Espanya i tal i qual, vaja, per insultar-nos a tots plegats i el que convingui. I jo voldria saber què pensa davant d’aquest gènere, ja clàssic, el noi de la samarreta del Barça amb la bandera catalana? I per què faig aquesta pregunta que, clar, pot esclatar en milers de preguntes més? Senzill.

Si la nostra criatura trobada al cine va divendres a Madrid l’insultaran com a catalufo. Si ho veu per la tele també serà així. Si ho sentís per ones marcianes a Parthenope amb un daiquiri de plutoni a la mà, doncs igual... Catalufo! La paradoxa és que a la nostra estimada criatura potser fa quatre dies, o uns anys, era ella mateixa la que deia catalufos a amics, veïns o persones de casa seva, de Catalunya, però avui, vulgui o no vulgui s’ha convertit en catalufo per decret llei. Així, què farà el nostre compatriota ara que Espanya comença la guerra de l’insult, el descrèdit, la manipulació, la mentida?

Sí, tot just, la neo dictadura pseudo democràtica del regne d’Espanya dispara els primers trets. I també li arribaran a ell, perquè ens arribaran a tots. Què farà el quillisme davant del conflicte? És important perquè el quillisme és l’anarquisme del segle XXI. Què farà la ideologia del porqué me da la gana, el totalitarisme del senzillisme, que creu que tot és senzill, tot està xupat, tot és fàcil i que tothom ho pot fer. Tot. Què farà quan vagi veient que res és així, que tot és complicat, difícil, dur, sagnant.... Com Catalunya. Què farà quan vegi que si venç Espanya la seva vida serà pitjor, perpètuament, pitjor. Què farà quan descobreixi que, realment, és Catalunya qui li dóna vida, qui li pot donar futur?

No és broma el que dic. Davant de la guerra que comença, que serà una guerra de propaganda, de mentides, de falsedats, perquè el genocidi ara dispararà titulars de diaris, teles, ràdio, xarxes socials, papers, dades, declaracions... Molt més mortífer, molt més terrible perquè són enemics fantasmes i esmunyedissos. Davant de tot això necessitem un miracle. Sí, un miracle.

Xas! De les reflexions més encertades sobre el nostre país penso que hi ha la que va fer l’historiador Josep Termes: “Catalunya és un miracle. Un miracle en l’Europa contemporània”. Diria que es va quedar curt: és un prodigi al món i a tota galàxia coneguda i desconeguda. No hi ha enlloc més un cas com el nostre, que amb tot el que ha succeït històricament, amb els trets culturals, econòmics, socials... Hagi arribat fins avui. Un miracle. Ara el miracle necessita un miracle. Som professionals d’això, estem abonats a lo extraordinari, a lo sobrenatural, a lo sobrehumà. És la nostra lliga.

Per això cal que l’anarquisme del segle XXI estigui al servei de Catalunya en aquest conflicte. Cal que no s’equivoqui, com ha fet sempre (i com hem fet tots plegats), i es posi al costat del dolent. Cal que entengui que el nostre anarquisme de feia un segle parlava català, era català, i planteja les mateixes problemàtiques que podem tenir ara. Però Rafael Nogueras Oller, un dels escriptors anarquistes catalans, té clar el que li demana al “inconscient Poble!”: “Però hi ha algú que et diu que, abans que als braços, l’energia convé al cervell!... Aprèn. Fes-te educar i llavors, posseït d’economia, resoltament, sabràs com començar i el món, serenament, canviarà!” Cal no equivocar-se, no errar, tots plegats, com hem fet que sempre juguem la carta del perdedor.
Perquè sí, perquè aquella bandera catalana té més anys que el Barça; perquè ens ha donat vida a tots plegats, perquè ens ha dut fins aquí: a jugar el partit final on o bé som onze o no serem res. Ni samarreta podrem dur.