(2a entrega de la sèrie començada amb “L’independentista emprenyador”, publicat fa uns mesos en aquest digital)

Tots en patim algun, a la nostra vida del dia a dia. El moderat d’extrem centre no parla, sentencia; no pensa, jutja; no camina, s’eleva; no respira, regula l’aire; no dubta, puntualitza; no fa preguntes, respon.

El moderat d’extrem centre viu en un estat d’espant permanent. Qualsevol canvi el terroritza. On realment ell se sent a gust és en el Museu de Cera i per res del món abandonarà mai la cuina al bany maria. Demana sempre la carn al punt i utilitza un mínim de 286 vegades al dia la paraula “seny”. Odia haver de decidir res. S’aferra a l’ estatus quo i té una aversió patològica a perdre. Ell és feliç gronxant-se en el suau capvespre d’estiu, deixant-se anar a la dolça ingravidesa de l’anar passant mentre s’escola la tarda.

Així com l’independentista emprenyador fa temps que desconeix exactament perquè lluita, ell no. Ell no ha oblidat res perquè mai no ha defensat res. Les úniques vegades que la seva ànima moderada diguem-ne que s’altera és quan sent les paraules governabilitat, responsabilitat i sentit d’estat. L’eixoriveixen. Aleshores, ple d’energia, exultant, li deixa anar a la seva dona: “és el que jo sempre dic”.

Naturalment, si alguna cosa destaca el moderat d’extrem centre d’ell mateix és que no és d’esquerres ni de dretes. Com a molt, és l’esquerra de la dreta o la dreta de l’esquerra. Fals. De fet, és una subespècie d’asexuat en matèria política, perquè per ell governar es redueix a una tasca gerencial neutra, sense fites polítiques, una simple gestió pública de recursos i càrrecs. Se sent tant català com espanyol, o una mica més català que espanyol, però moderadament, no fos cas. Tanmateix, si té alguna cosa clara a la vida és que la independència és una ficció, però la dependència és una realitat. Això és el que compta, com la solvència d’una bona companyia d’assegurances, espai mitològic dels seus somnis humits. Sempre està alertant dels perills de qualsevol moviment (“trenca la convivència”, “fractura la societat”, “allunya les inversions estrangeres”, per exemple). Davant del xoc de trens Catalunya/Espanya, la seva peculiar concepció del sentit comú el porta, inevitablement, a escollir, per defecte i omissió, la menys sensata de totes les alternatives possibles: deixar les coses tal i com estan.

La legalitat és la seva línia vermella, que mai travessarà, com la ironia o posar-se el CAT a la matrícula. Prudència i ponderació són els seus estendards, encara que mai no ha consultat què volen dir al diccionari. Quan el seu fill li pregunta qui cal votar, no dubta ni un segon: “Fill meu, tots els extrems són negatius”. En el fons, l’importa un rave qui guanyi. I té raó: guanya sempre el centre. No està casat amb cap partit polític, però sempre vota el mateix. Si mai li fan un enquesta electoral , a l’apartat “Altres” demana que hi posin: “El que a mi m’interessa són els problemes reals de la gent”.

I així van passant els anys, sense que dèficits fiscals del 9% o 20.000 milions d’euros o la indigència de la llengua o el desvergonyiment de l’estat l’alteri ni per un mil•límetre del seu camí d’abstinència i contrició. No ho sap, encara, però és un autèntic fòssil, a més d’un irresponsable. I als fòssils, se’ls acaba embolicant en un drap i guardant a la calaixera de la besàvia, a les golfes. Igual com hauríem de fer amb tots els moderats d’extrem centre irresponsables que, de manera intolerable en el moment que vivim, defensen continuar enfonsant-se en el titànic espanyol. Fugim ja en els bots salvavides, sisplau.