Segons un estudi d’ESADE que s’ha donat a conèixer fa hores, el món i els països que el configuren són de tres colors: groc pel emergents com ara Xina o Brasil, aquests es preparen per consumir d’una forma desaforada, tal i com ho hem estat fent nosaltres fins ara segons alguns comentaris de l’esmentat estudi, comprant molt més del que necessiten, explotant els seus recursos fins al paroxisme; en definitiva deixant la seva terra, els seus pobles i ciutats fets un fàstic. Segons el treball, el 50% de la població “groga” es sent feliç consumint.

Hi ha un segon grup de països que estan en recessió, són els que han pintat de color roig. Aquí ens trobem nosaltres com altres països de l’àrea Mediterrània i Europa. El que ens espera és un futur completament diferent del passat que acabem de deixar enrere (com si mai a la història les èpoques o els cicles es repetissin, com si fos possible reproduir exactament, clonar les condicions, contextos, mentalitats que configuren les etapes històriques).

El que caracteritza els vermells, doncs és la contenció, la consciència de que mai tornarem a dilapidar com abans.

En darrer terme hi ha els països de color blau: els nòrdics, Alemanya, en són bon exemple. Són aquells que ja han après que el consum manté el nostre sistema però que aquest consum ha de ser responsable, que no es pot gastar molt més del que es té, que hem d’aplicar-nos una mentalitat ecològica i pràctica, responsable, respectuosa amb l’entorn. Vaja, un model.

Déu me’n guard de posar en dubte cap d’aquestes conclusions, però sí que m’atreveixo a desitjar-ne una altra, a treballar per a fer-la possible, una alternativa que no sigui groga, vermella ni verda. Proposo un taronja que és càlid i alegre, el configurarien aquells indrets que aprofiten les adversitats per canviar però treient-ne profit. Aquells països que són conscients que calen sacrificis, esforços per remuntar aquesta crisi, però que a la vegada volen que el que en surti sigui el millor que tenen. Que no es desesperin davant les dificultats, que lluitin per resistir i que en aquesta resistència facin una introversió no una involució. Que vulguin tornar a consumir perquè això significa treball i prosperitat per la societat en general, que s’esmercin en aconseguir majories de classes mitges que empenyen cap al futur.

Jo voldria que en aquest taronja brillant s’hi barregessin tots els colors d’abans, però en els aspectes cromàtics més positius. Tornarem a construir sense fer mal bé, inventarem altres materials, noves solucions, mirarem diferent el nostre entorn i tornarem a aprendre que la felicitat depèn majoritàriament de nosaltres mateixos i de les persones que ens envolten, que la llavor d’aquesta felicitat és la llibertat i la justícia, també la pietat i la generositat, la dignitat en tot allò que fem. Jo veig la possibilitat de tenir una Catalunya de color taronja. I vostès?