Això que hem convingut a denominar centre-esquerra dóna tota la sensació que està desapareguda en combat. No és un problema exclusiu de Catalunya; ho és d’Espanya i de la resta d’estats d’Europa. No és que el centre-esquerra rebutgi intervenir i influir en la vida pública; ni que hagi perdut la il•lusió per liderar la societat; és que –temporalment—s’ha quedat sense projecte i sense discurs.

A casa nostra és evident que el PSC i ERC viuen moments de desorientació. El context general de crisi econòmica, de preeminència dels mercats sobre la política no els ajuda gens a posar ordre i rumb (en el cas dels socialistes) i a dissenyar una oferta mínimament engrescadora (en el cas dels republicans). Mentre el líder dels socialistes catalans, Pere Navarro, ha posat un ciri a sant François Hollande (el dirigent dels socialistes francesos que pot derrotar Nicolàs Sarkozy a les presidencials) perquè il•lumini el camí que permeti al centre-esquerra trobar la sortida del túnel; el president dels republicans, Oriol Junqueras, encara no ha pogut articular un missatge clar que el distanciï d’etapes anteriors del seu partit.

En aquest moment convuls, difícil econòmicament i socialment, on les receptes màgiques i els miracles ja no existeixen l’únic valor que està en joc és el de la credibilitat. Socialistes, Esquerra i Iniciativa, que comparteixen ideològicament un espai molt semblant, diferenciat i matisat per l’accent que posen al seu discurs nacional, tenen el gran repte i la gran obligació de recuperar una part de la credibilitat perduda. Abans, uns i altres, hauran de fer l’exercici intern d’admetre que ja no són els dipositaris exclusius de cap patrimoni: ni el PSC té el patrimoni de les esquerres; ni ERC, el de l’independentisme. Les enquestes encara insisteixen a constatar que majoritàriament els catalans continuen identificant-se políticament amb el centre-esquerra (traduït vol dir que una part important de la base de CiU també és sociològicament socialdemòcrata); i les mateixes enquestes indiquen que sobiranistes i independentistes n’hi ha a Esquerra, però també a CiU, al PSC i a Iniciativa.

El que està en joc doncs és si la societat catalana es torna a creure els vells discursos de bons i dolents, rics i pobres... que durant tants anys han triomfat per arreu o si el centre-esquerra és capaç d’articular un discurs diferent (Hollande a França tampoc l’està fent) o si és capaç de modificar la seva estratègia política superant l’eix dreta-esquerra (del tot artificiós) per l’eix nacional.

La composició de l’estructura orgànica del PSC fa més complicat un canvi sobtat en aquesta línia estratègica de la política nacional però, en canvi, no hauria de ser així en el cas d’Esquerra. Oriol Junqueras té terreny per córrer si aconsegueix engrescar el president Artur Mas en un front comú possibilista, realista però indubtablement sobiranista. No es tracta de lliurar-se a l’adversari, es tracta de guanya credibilitat per un projecte compartit que no passa simplement per la lluita per poder. El que desdibuixa la imatge de la política, la que la fa distant i menyspreable és la percepció que els dirigents persegueixen el poder pel poder. No sent veritat en la majoria dels casos, només que ho sembli ja fa molt de mal.

Ara mateix, la batalla de la credibilitat no es pot guanyar amb les velles receptes de sempre, amb la prescripció de les solucions que ens han portat als problemes actuals sinó buscant escenaris diferents. La carta nacional no és una mala jugada pel centre-esquerra, que pot veure créixer el terreny de joc i, per tant, les seves possibilitats de tenir paper en aquest partit, ni per Catalunya, que només hi pot sortir guanyant.