La ferum de gangrena econòmica espanyola s’ensuma amb força, fins i tot, a l’altre costat de l’oceà Atlàntic. Si José Luis Rodríguez Zapatero demostrà una incapacitat inversemblant, Mariano Rajoy ha decebut els analistes financers internacionals amb les seves decisions temeràries i quixotesques. Certament, el populisme espanyol no té res a envejar a l’argentí.

Ja fa trenta (30) mesos, el novembre de 2009, que vaig proposar un seguit de reformes estructurals i mesures urgents per controlar el dèficit públic a Catalunya i l’Estat espanyol. Entre altres iniciatives, creia indispensable retallar les prestacions ofertes per la sanitat pública, reformar el sistema de pensions, congelar la implementació de la Llei de la Dependència, exigir sacrificis als empleats del sector públic, augmentar els impostos especials i crear exempcions fiscals per als beneficis empresarials que fossin reinvertits. A més, fa deu (10) mesos que vaig proposar mesures addicionals com la introducció del copagament sanitari, l’obligació de receptar medicaments genèrics, l’empadronament mínim per accedir a l’atenció sanitària, l’augment dels impostos indirectes i l’increment de les taxes universitàries. Finalment, aquest mes de gener vaig proposar, entre altres mesures, la implantació de l’eurovinyeta a les autovies de l’Estat, l’increment de l’IVA, la reducció del funcionariat de l’administració central i la disminució del pressupost destinat a les forces armades.

Si bé és cert que el govern català, dins del seu àmbit competencial i certificant els seu audaç pragmatisme, ha adoptat moltes d’aquestes mesures, també és cert que el govern espanyol –durant les administracions socialista i popular– ha demostrat una irresponsabilitat letal, guiant les seves decisions populistes segons el calendari electoral. Tres anys de retard en la implementació de mesures serioses de contenció fiscal són la causa de la fallida oficiosa de l’Estat espanyol. Com diuen a Nord-Amèrica, qualsevol mesura proposada actualment serà “too little, too late” (massa poc, massa tard).

Els voldria donar alguns exemples recents de la imprudència espanyola:

1) Mentre Catalunya, un veritable motor econòmic, pateix un forat de 5.784 milions d’Euros en inversions previstes però no realitzades al Principat, Madrid continua entestada a “vertebrar” l’Estat amb un TGV radial, com si les febleses detectades per Ortega y Gasset el 1921 es poguessin resoldre amb infraestructures deficitàries. El TGV espanyol no vertebra, sinó que visualitza la carcanada d’un Estat necròtic;

2) Mentre Catalunya viu ofegada amb l’espoli fiscal, Madrid augmentà la despesa en inversions militars en un 2.5% l’any 2011. Teòricament, el pressupost de defensa d’enguany només es reduirà en un 8.8%, una xifra que amaga el finançament-pont atorgat per altres ministeris com Indústria. Així doncs, amb prou feines es pretén retallar la despesa castrense, demostrant que el complex empresarial militar –amb seu a Madrid i Andalusia– disposa d’un poder incontestable; i

3) Mentre Madrid es resisteix a rebaixar els salaris dels funcionaris de l’administració central i assegura que trobarà 10 miliards d’Euros per intentar salvar Bankia, refusa pagar els deutes pendents amb Catalunya.

Tornant a Ortega y Gasset, s’ha evidenciat la impossibilitat d’aconseguir “un proyecto sugestivo de vida en común” per fer viable l’Estat. El divorci ha esdevingut inevitable i, a diferència de pseudo-matrimonis reials amb concubines germàniques, cal deixar enrere la comèdia marital. El què romangui d’empeus de l’Estat espanyol en acabar aquesta crisi –pitjor que la 1898– serà en absència de Catalunya i, molt probablement, d’Euskadi.

Hores d’ara, el feble Estat espanyol no és un problema català sinó alemany. Tan sols Alemanya, amb la seva capacitat financera i extraordinària generositat, pot decidir adoptar l’Estat espanyol –sigui amb una intervenció oberta o mitjançant el manteniment d’un govern titella del PP– i gestionar-lo amb responsabilitat per salvar l’Euro. Benvinguts a l’era de l’espoli fiscal alemany.