Sembla com si a Catalunya encara no tinguem suficients moviments polítics com perquè se n’hagin de crear encara de nous. El cas és que algun diari anuncia que és imminent l’aparició d’un moviment nou (aquesta vegada en l’àmbit del PSC i amb el nom “Avancem”). Jo no sé si representarà una regeneració o reorientació dins d’aquell partit polític, o bé, i un cop més, una operació política de reforçament intern o de reagrupament de forces en una determinada direcció ideològica. Segons la notícia es tracta d’endegar “una gran aliança de progrés”, intent de “reagrupament de tota l’esquerra catalana”, “establiment de ponts amb l’esquerra nacional sobiranista”, i de “superació de fronteres dels partits”.

Tot plegat fa ferum d’operació pre-electoral davant la possibilitat d’una convocatòria d’eleccions avançades al Parlament de Catalunya, i d’una eventual concentració de forces “d’esquerra” per batre altres formacions d’origen català que habitualment la mateixa esquerra qualifica de dretes. Sigui com sigui, ens podem preguntar què porten al cap els promotors d’aquest nou moviment i què entenen amb una denominació tan i tan engrescadora i necessària per Catalunya com és “Avancem”.

També ens podem preguntar què és el que Catalunya necessita en aquests moments en que el país es troba en la cruïlla on ens ha situat la crisi econòmica i financera: l’enduriment del centralisme de l’Estat que traspassant els límits assignats per la Constitució Espanyola de 1978 que distingeix les comunitats històriques de caràcter nacional d’aquelles altres regionals que són de nova creació i que no tenen història política ni institucional multisecular i diferenciada.

Per si això no fos suficient, no sols l’Estat està incomplint les seves obligacions en l’àmbit de les infrastructures i de les dotacions econòmiques pactades – per citar només dos blocs d’envergadura - sinó que amenaça amb intervenir en les competències exclusives establertes per l’Estatut de Catalunya i altres lleis orgàniques del propi Estat.

Tot això ve a tomb, perquè en aquests moments tan decisivament crítics cara al futur immediat de Catalunya, la veritat és que la primeríssima obligació dels partits poítics (al marge de la legítima i necessària resolució dels seus propis conflictes interns), és treballar intensament per fer front de manera solidària i unitària a l’embestida d’un Estat que vol aprofitar l’actual conjuntura crítica per intervenir fins i tot amb amenaces de destitucions de càrrecs polítics de les nostres institucions nacionals. Promoure reaprupaments ideològics entre esquerres contra dretes, i fins i tot apuntant a la complicada i difícil situació del Govern de la Generalitat en uns moments tan crítics i perillosos per tot el país en els que Catalunya necessita una unitat i determini poderósos, podria comportar mals irreparables o, si més no, un afebliment davant dels qui volen reduir-nos a una autonomia regional i a més escapçada per dalt.