Avui és el gran dia del pacte fiscal. Ben mirat, Catalunya podria organitzar un màster internacional en la recerca de consensos i en l’articulació de pactes nacionals. N’hem fet de tota mena i aquí tenim un nínxol de mercat sense competència. Que després acabin estavellats contra els murs de Madrid i fets miques és una altra qüestió, però és ben cert que quan els pactes nacionals surten del forn fan molta patxoca i sembla que hagin de tenir un llarg recorregut. I aquest és un plat que agrada molt al públic català i als seus representants polítics, sobretot quan ve salpebrat amb un regitzell de semàfors verds als diaris barcelonins.

Crec que el president Artur Mas és conscient de tot aquest teatret, però té un full de ruta clar i diàfan que mereix una oportunitat. Buscar un gran acord previ entre la part catalana és, a banda d’una exigència de l’ADN nacional, un pas tàctic necessari i una jugada estratègica de llarg abast. Ningú no podrà dir que no va ser cridat a seure en aquesta taula, i no és aquesta una qüestió menor. La part més interessant dels pactes nacionals és, precisament, saber qui se n’ha desmarcat. Per exemple, les conviccions del PP en matèria d’autogovern van quedar en fals per la seva negativa a donar suport al darrer Estatut. Eren ben lliures de fer-ho, però van decidir recollir firmes contra Catalunya que fer pinya amb els demés. Caldrà tenir memòria el dia que sigui necessari.

Durant els contactes previs que el president ha mantingut amb les forces de l’oposició hem pogut veure, lamentablement, com la immediatesa tàctica i l’acció electoral han conquerit la voluntat d’alguns partits. Per exemple, Quim Nadal i Joan Herrera van coincidir a reclamar que qualsevol acord pel pacte fiscal tingui en compte les necessitats socials. No es poden fer polítiques socials efectives sense una hisenda pròpia, de manera que si el PSC i ICV volen una acció social potent és imprescindible la consecució de la sobirania fiscal. A més, i això ja és una qüestió de conviccions democràtiques, les polítiques que es facin amb una hipotètica hisenda pròpia dependeran del color polític del govern de torn. Nadal i Herrera no entenen que una hisenda pròpia és estructural i les polítiques que se’n derivin seran sempre, per definició, conjunturals. Per desgràcia, tant Nadal com Herrera van deixar-se temptar per la vanitat de deixar la seva petita empremta per satisfer el seu electorat i poder exhibir algun trumfo mediàtic. Dels partits d’esquerra només ERC ha semblat entendre tota la dimensió de la qüestió i ha tingut la generositat de donar suport al pacte fiscal tot i tenir objectius més ambiciosos.

En tot cas, el full de ruta traçat per Artur Mas és agosarat i, precisament pel fet de ser-ho, és engrescador. Diu el president que tindrem hisenda pròpia sí o sí. El primer sí serà en el cas que la negociació sigui fructífera. El segon sí passa inevitablement pel xoc de trens. Aquí rau el gran interrogant i, sobretot, el gran perill. Aixecar una hisenda pròpia sense l’aprovació d’Espanya no serà fàcil. Els perills són immensos Quin banc o caixa cedirà un compte corrent per engegar la hisenda pròpia que reclama el president? Quin govern acceptarà la superació de la línia de no retorn de la legalitat? Quants ciutadans tindran la valentia de dipositar els seus impostos en aquest compte? Totes aquestes preguntes tenen, per fi, l’èpica que ens falta. Només ens cal saber si Artur Mas serà la persona capaç de buscar-ne les respostes.