Fa uns quants anys, socarrimats pel drama estatutari, els catalans es van posar en moviment. La primera gran demostració de força, feta pràcticament al marge dels partits polítics i les institucions nacionals, es va fer el 18 de febrer del 2006 amb una gran manifestació convocada per la PDD. Però una flor no fa estiu i calia demostrar que n’hi havien més, de flors. Per això, l’any següent es va dur a terme una colossal marxa per la Gran Via per denunciar el gran desgavell de les nostres infraestructures, sobretot a causa del caos dels trens de rodalies. El lema, en aquesta manifestació monstre, era “Som una nació i diem prou”.

Aquelles dues manifestacions van ser el tret de sortida d’un camí de mobilitzacions espaiades però continuades, nascudes per la base i amb una clara intencionalitat sobiranista. L’organització perfecta de les consultes populars, la recollida de desenes de milers de signatures pel dret de decidir, el viatge de 10.000 persones a Brussel•les o la campanya contra els peatges són exemples d’un moviment social de fons que s’ha anat desenvolupant amb la mirada condescendent, quan no directament còmplice, dels partits nacionals catalans. Al revés de la teoria gramsciana, les elits no han estat l’avantguarda de la conquesta de l’hegemonia, sinó que tot un poble en moviment ha arrossegat les elits cap al sobiranisme. Josep Termes no anava errat.

D’alguna manera, els catalans han deixat de ser espectadors del seu destí, han pujat al trampolí i han anat fent passes cap a l’extrem del tauler. De fet, ja han recorregut més de la meitat del trampolí i ja es veu, amb tota la seva magnitud, la immesitat de la piscina. Ja falta poc per saltar-hi sense por, perquè ja és veu que és plena d’aigua. Durant el recorregut per la planxa alguns no han pogut esperar més i ja han saltat. Ja són dins la piscina, completament desconnectats d’Espanya. És la independència individual, tal com en diu el Quim Torra, el qual ja fa uns mesos que neda feliç dins la piscina.

Però el gruix de la gent encara camina sobre el trampolí i, com que veu que l’espai s’acaba, gira la mirada cap als seus representants, els mateixos que han vist amb satisfacció com la major part del país s’ha posat en moviment, encara que alguns d’aquests hagin intentat, i intentin encara, complaure alhora la gent del trampolí amb aquells que voldrien liquidar el trampolí i la pisicina. El temps s’acaba perquè s’acaba el trampolí, i els dirigents polítics, culturals, socials i econòmics del país han de decidir si salten a la piscina amb la gent o no. Si ho fan, respondran al sentiment central del catalanisme i donaran sentit a tot el procés. Si no ho fan, el país s’esquerdarà i es generarà una onada de frustració sense precedents.