Avui em seria molt fàcil fer un article carregant contra el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, quan diu que Catalunya “fantasieja” quan demana la clau de la caixa; o contra Rajoy quan vol donar lliçons apel•lant a la “seriositat” de les autonomies. També podria fer un article sobre el congrés d’Unió Democràtica de Catalunya i preguntar a Josep Antoni Duran Lleida qui fa volar més coloms: si ell volent convertir Espanya en un Estat confederal o bé el seu soci de federació, que aposta perquè Catalunya sigui un Estat propi. O també podríem especular en quin és el pla B del Govern d’Artur Mas quan es trobi en què ha de fer una hisenda pròpia sense el vist-i-plau de Madrid. Avui, que fa un any del moviment 15M, podríem preguntar als nostres polítics si continuen menystenint aquells que reclamen que es posi solució als desnonaments i que es penalitzi l’abús i l’engany que han practicat els bancs i caixes amb les participacions preferents deixant més de 300.000 catalans sense estalvis, la majoria, per cert, gent gran.

Però no. Avui tinc ganes d’explicar-los qui és Mesalles Demura. Quan era una nena, dibuixava i dibuixava sense parar sense saber què buscava. La seva mare li va plantar un repte: “Dibuixa un extraterrestre que no s’assembli a res del que has pogut veure fins ara, ni als contes ni al cinema ni a la televisió”. La imaginació va començar a volar. Esbossos a llapis, amb colors, amb formes estranyes, diferents, impossibles. Una obsessió per trobar l’extraterrestre perfecte que no s’assemblés a res del que havia vist. Aquesta obsessió l’ha acompanyat fins ara. I avui, Mireia Mesalles és una artista amb una vocació indubtable que només viu en aquell món que només coneixen –i entenen– els artistes de veritat.

Aquest divendres ha inaugurat la seva primera exposició individual a la sala The Gallery, a Londres. Una obra complexa, amb escultures que et traslladen a les entranyes més intimes d’una dona però que quan li preguntes “què vols expressar?” et respon amb un deliciós somriure vermell “i a tu què et diuen?”. Mesalles Demura viu entre Barcelona i Londres. Com molts artistes catalans, no podia viure a Catalunya de la seva obra, i tot i que no li queien els anells per treballar on fos per guanyar uns calerons i poder sobreviure, un bon dia –diu– se li va aparèixer un àngel, va posar els pinzells a la maleta i va volar cap a Londres. Els més racionals la ubicarien en la secció de “dona emprenedora a tenir en compte quan s’hagi de fer un reportatge sobre els joves catalans que abans de quedar-se a l’atur i de braços creuats es busca la vida on calgui”. La Mireia no hi entén d’això. La seva petita casa londinenca de 40 metres s’ha convertit en el seu taller. I dia rere dia, dormint entre silicona, olor a pintura i dissolvent, ha creat la seva primera col•lecció. Li han volgut comprar dos quadres però la Mireia encara no ha fet cap llista de preus. La setmana que ve la visita una galerista parisenca que busca nous talents. Tant debò, Mesalles Demura pugui exposar un dia a casa seva.