En el món de la parella has de cedir. Per això no vaig dir ni mu. I, au, cap al Saló del Còmic amb el meu estimat gat. Vés, a la bèstia li agrada mirar i remenar com un porc fer que li han posat un motor V6 a la nàpia. Fa anys que ho arramba tot: lo gat Fèlix, Pumby, Garfield, Doraemon... Ja no ens queden quartos ni per comprar un didal de lleteta de cabreta súper munyideta. I jo em puc estimar molt la bèstia, però el vaig agarrar per la cua direcció clínica desintoxicació de còmics quan... paf, paf... Traca paf! Devien caure mil quatre-cents tebeos. I pam, pam... Dos de cara: Naranjito i Cobi. I lo meu gat estarrufa los pèls com una serra desdentada.

Naranjito i Cobi és com dir Espanya i Catalunya. Mundial 82: Naranjito, el cítric obès, la naranja para todos, el cercle viciosament centralista, la bola radial... Recorda, recorda allò que deia el periodista Just Cabot de l’Espanya republicana.... “Si parteixes un formatge de bola, les dues meitats són del mateix formatge; no en surt mai l’altra meitat del gruyère. I Espanya era un sol formatge. Les bestieses i àdhuc el lèxic d’una banda, al que s’assemblen més, és a les bestieses i al lèxic de l’altra banda”. Naranjito, uno, grande y libre.

I de reüll se’l mira Cobi, criatura olímpica: un gos d’atura cubista humanitzat. Al•lucina. Com els catalans: que no sabem ni què-qui som. Una aspirina de julivert damunt un tub de PVC amb un xip diesel menat per una orella de bou caramel•litzat que esnifa quan neva i quan plou. Tot és possible. Au. No som d’eixe món. Cobi no sap ni on mira, ni on respira. Cobi, irregular: no saps per on agafar-lo. Sembla una galeta en forma d’estrella –d’aquelles que es fan a les cuines ianquis als telefilms de sobretaula- però sense arribar al forn... Cobi és, com deia el periodista Agustí Calvet (Gaziel), “La Història de Catalunya és la de la impotència de la Catalanitat, a llarg dels segles, per a constituir-se una Nacionalitat a l’estil de les que els nacionalistes catalans dels segles XIX i XX volien que fos, i per això deien i sostenien que ja ho era”. Cobi, criatura no cuita, ànima en pena, exhibint les seves naturals irregularitats mentre un Naranjito mortíferament esfèric l’arrosega per arrodonir-lo, per absorbir-lo dins del globus fatal. Espanya i Catalunya és una lluita Naranjito-Cobi sense fi: jo t’escupo àcid amb la meva panxa de verí letal; jo et punxo amb el meu nas de fibló de mosquit. Sempre un permanent, desesperant, asfixiant empat.

No tenim sort ni amb els dibuixos. Mira els altres. 40 anys de Mazinger Z: Punys fora! Amunt, amunt! Aquí el robot, menat per un humà, la única tecnologia que fa servir és la dels pebrots. Aquí, estic jo, diu la criatura de metall. Molt bé, xiquet, fot-li gasto. I què me’n dieu d’Spiderman? L’home aranya fa cinquanta anys i està fet un fadrí. Àgil, forçut, està a totes, s’emparra com Speedy Gonzalez pilotant un Fórmula1, i sobretot dispara i ens atrapa amb les seves teranyines sense fi. Un altre amb I+D pebroter.

I nosaltres fem cinquanta anys amb Cavall Fort... que és un miracle. Metàfora clara del país que ho aguanta tot. Fidel, constant, que sempre hi és. Feina increïble. Felicitats! Però a més de ser infants, nens, també ens hem de fer grans. I ho havíem estat: érem els reis dels còmics al segle XIX i XX. I ja no parlo de la revolució sobrehumana que suposa En Patufet (1904-1938), parlo de la cultura dels pebrots animats, de la mala llet armamentística, dels serveis de intel•ligència de l’humor de destrucció massiu, parlo de L’Esquella de la Torratxa (1872-39); de La Campana de Gràcia (1870-1934); Cu-cut (1902-1912); Papitu (1908-1937); El Be negre (1931-1936)... i tants i tants altres. El nostre exèrcit. Pitgin aquí i veuran el que teníem, el que tenim. Veuran que no es tracta ara de fer còmics, dibuixos animats, es tracta de perdre la por. Era la nostra indústria sense por. Uuuuuuuu!!! Susto!!!

Sí, en la nostra història hi hagut moments que hem perdut la por: aquesta és, serà, la nostra victòria. Com està passant ara, com s’està clarificant en molts aspectes d’aquests dies... Estem passant del drama, de la pena, del dol, a la comèdia, a l’humor, al pebrot jovial. Perquè quan Naranjito vegi (com està calibrant ara) que Cobi ja no va de gos apallissat, d’ànima en pena, la taronja tremolarà i es farà una mica de suc al damunt, però, no ens equivoquem ni un bri, acte seguit, vindrà a per nosaltres com una pilota total, descomunal i mortal. Ja roda. Com la pilota més salvatge que mai haurem vist. Ja roda i rodarà. Però davant tindrà un gos que per fi dirà: sóc gos, exclusivament i naturalment gos. Bub-bub i més Bub-bub. I aleshores fins i tot el meu gat es farà una operació transvestida d’urgència i serà gos català.