“El pessimisme és infecciós. I per aquesta mateixa raó, l’ètica de la pedagogia és, en primer lloc, l’optimisme i la confiança. L’optimisme, a més de possible, és absolutament necessari. Ara bé, el que sigui possible no vol dir que sigui fàcil. A vegades per ser optimista cal saber jugar en contra dels mateixos fets”
Gregorio Luri. L’escola contra el món (Editorial La Campana) 

Diuen que viurem pitjor que els nostres pares, que l’actual conjuntura és insostenible. La majoria de mitjans de comunicació, un dia rere un altre, prediquen que la nostra generació –la que rondem els 20 anys- serà una generació perduda. Diàriament apareix un nou profeta al mitjans –l’últim Edward Hugh- que pronostiquen tota mena de mals presagis. Les males notícies cotitzen a l’alça. El tertulià pessimista és el que més s’escolta i com més grossa la digui més creïble serà.

No és d’estranyar, doncs, que visquem instal•lats en un estat d’angoixa constant. T’aixeques al matí i totes les notícies –ja no cal dir les tertúlies- són negatives. El context no acompanya i la realitat no es pot falsejar. És veritat. Ara bé, l’estat d’opinió que es genera a través dels mitjans –moltes vegades gratuït i sense cap mena de coneixement sobre la situació- contribueix a generar aquest clima d’inseguretat i angoixa.

També és cert que sembla que per alguns aquesta situació ja els vagi bé. Els mals auguris són l’excusa perfecte per no actuar. S’amaguen darrere el lament improductiu i no es plantegen, ni per un moment, readaptar-se a les noves circumstàncies. Les culpes quan són alienes sempre són més suportables.

Aquest dijous l’entrevista de La Contra de 'La Vanguardia' la van fer a un xinés. A un tal Maodong Chen que resulta ser l’empresari que distribueix el material a la meitat dels comerços regentats per xinesos a Espanya. L’home explica que va arribar a la península sense res i que a base de treballar –de dilluns a diumenge sense cap mena de festa- ha pogut construir un negoci que, en aquests moments, factura més de 50 milions d’euros. L’entrevistador li pregunta pel “secret del seu èxit” i aquest respon “obro negocis i, si van malament els tanco i n’obro d’altres. I llavors m’esforço més sense esperar ajudes ni subvencions”.

Molts amics meus es lamenten dient que en un futur viuran pitjor que els seus pares. Se’ls hi escapa, però, que de moment estan vivint molt millor que els seus progenitors. Ara: és segur que si no abandonem aquest aburgesament col•lectiu i matem, d’una vegada, l’espiral pessimista acabarem vivint –pares i fills- molt pitjor.

Recomanació. Mirin aquest vídeo d’una conferència d’Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra. Amat diferencia la realitat dels estats d’ànims col•lectius i, recolzant-se amb dades, fa una crida a l’optimisme.