El Pol té 29 anys. Té feina. 1.100 euros nets a 14 pagues. Un afortunat. La seva empresa va tirant. Dissenya peces per fer més senzill el mobiliari. Té una nòvia, la Maria, una mica més gran que ell, 31 anys. També té feina. 1.200 euros nets a 14 pagues. Una altra afortunada. Treballa en una administració. Li han retallat el sou dues vegades en dos anys però també va fent. Viuen junts, de lloguer. S’estimen molt i és l’únic que tenen clar.

Ara que tenim el present intervingut, hauriem de començar a rescatar el futur. L’hem de recuperar. El pitjor d’aquesta crisi és que a molta gent li han robat els somnis. O li han pres la feina, o li han tret una part del sou o l’atraquen cada dia una mica. Tot disfressat de necessitat, explicat com a indispensable i venut com a irreversible. “Ja res tornarà a ser igual”. Segurament, però el que és imperdonable és que no sapiguem si estem en un túnel o en un pou. Van començar dient-nos que serem la primera generació en què els fills viuran pitjor que els pares. I ara, lògicament, el Pol i la Maria, que estan en ple esclat vital no s’atreveixen a tenir-ne.

No farem net fins que el Pol i la Maria no ho vegin clar, no temin per com serà el seu futur i sobretot el demà del seu nano no nat. Tenen una situació que, sense tirar coets, és molt millor que la de la mitjana de la seva generació. Cal que el Pol i la Maria puguin tenir un fill. Millor dos. Cal rescatar el nostre futur i no el de Bankia. Tots els esforços públics s’haurien de destinar ara a mostrar-nos esperança. A dir-nos que hi ha un demà lluminós. A dir-nos que tot està valent la pena.