Si el meu heroi Eugeni Xammar deia que: “Els catalans pels quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són un senyors que m'acaben la paciència”, a mi em provoca idèntiques sensacions els catalans que cada cinc minuts de mitjana apel.len al seny. Votes sí al referèndum d'autodeterminació i, plaf, ja et diuen que no ets assenyat; al.legues que per assolir la independència de Catalunya cal seguir la doctrina del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia sobre la declaració unilateral d'independència de Kosovo i, plaf, et diuen que no ets assenyat; fas un “#novullpagar” perquè senzillament estàs cansat, exhaust i fart de l'espoli espanyol i, naturalment, plaf, et contesten que no ets assenyat. Facis el que facis -per a actuar coherentment com un català lliure- mai superes l'estadi d'enze desassenyat i mig dement.

No és l'únic adjectiu, per descomptat. Ens obsequien amb un repertori que ni Joaquim Ventalló seria capaç de fer parlar al capità Hadock: Feixistes de barretina, descerebrats, demagogs, secta, nazis, populistes, obsessius, monotemàtics, etc. Però el que més els grada, el tòtem dels adjectius és poder-te qualificar com un “arrauxat”.

He viscut sempre molt malament aquesta disjuntiva seny/rauxa, perquè la considero tramposa. Per exemple, per un costat, els meus millors amics, independentistes, solen ser tots professionals competents i pares de família, allò que se'n diu gent d'ordre que, això sí, tenen la mala sort de considerar-se catalans. Són uns “arrauxats”, els meus amics, doncs, perquè ja no accepten més claudicacions i volen que el seu país sigui un país normal, i actuen en conseqüència?. I, per un altre costat, tota aquesta parafernàlia de gent que apel.la a la legalitat -espanyola-, la submissió a les normes -espanyoles- , la responsabilitat -de la perpetuació de l'status quo espanyol- , la governabilitat -d'Espanya-, que s'autoproclamen membres de la categoria VIP del seny més profund en les seves teles, ràdios i diaris, davant de la situació actual d'emergència nacional -catalana- no haurien de ser considerats uns arrauxats perillosos que ens porten al desastre de seguir essent espanyols?

“Catalunya debatent-se en el dilema: o separar-se d’Espanya o dirigir Espanya”; si comparem la vigència d’aquesta explicació històrica amb d’altres, com ara l’existència d’una dialèctica seny-rauxa en el caràcter del poble català, no caldrà insistir en quina és la interpretació superada”, va afirmar el professor Enric Pujol en la seva biografia de Ferran Soldevila. I en aquestes paraules hi ha d'alguna manera el que pretenc defensar en aquest article.

Ja està bé d'amagar-se sota les faldilles del “seny”; ja n'hi ha prou de jugar amb les paraules. Seny? Rauxa? Catalunya! . O Espanya, m'és igual, perquè aquí del que es tracta és d'això: Catalunya o Espanya. I ho lamento molt, no hi ha lloc per a espais intermedis. A què juguem? Estem parlant de la independència de Catalunya o de la seva desaparició! O sigui que, senyors, blanques juguen. I no s'hi val a passar.

Sempre que de manera pacífica i democràtica els catalans vulguem fer un pas endavant, espero que la majoria ens doni suport. Tant se me'n dóna si aquest acte suposa una infracció a les lleis espanyoles. Si Francesc Macià hagués hagut d'esperar a complir la llei encara estaria sota el balcó de la plaça Sant Jaume esperant per a poder proclamar la República Catalana. O és que Macià a ser un arrauxat, l'únic català que va aconseguir fer-nos tocar la independència amb la punta dels dits?

Ara hem estat uns milers que hem “infringit” la llei -espanyola- amb el #novullpagar; aviat serà el nostre Govern el qui proposarà a la nació que en vulneri una altra de llei -espanyola- per a poder salvar Catalunya de la fallida econòmica total. I en un futur serem convocats tots els catalans a fer la definitiva transgressió de la legalitat: senzillament canviarem una Constitució -espanyola- per la nostra Constitució.

Per tant, no em tornin a parlar de seny o de rauxa, sinó de Catalunya o Espanya. I si vols ser espanyol, molt bé, cap problema, però de moment paga els peatges.