Veni, vidi, vici. O en català: vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer. Amb questa locució llatina, atribuïda a Juli Cèsar després de les seves èpiques gestes, podríem resumir el pas de Josep Guardiola pel FC Barcelona. Però hi ha quelcom més. El de Santpedor ha rescrit aquesta màxima amb un “i vaig marxar”. I és que més enllà de les tretze copes que ens ha deixat al llegat barcelonista, Guardiola també ha donat una important lliçó de savoir faire que no tothom pot entendre.

L’encara entrenador blaugrana ha fet un acte que l’honora: marxar quan estava al cim de la muntanya. Ha dit adéu quan ja ho havia aconseguit tot. Ha sabut fer la seva feina ajudat per la gent de la Masia. En la seva discreció hi ha hagut moments per a ser passiu, ofensiu, conservador i innovador. Ha sabut parlar, i sobretot, callar. Guardiola ha demostrat que en un món dominat per la hipocresia es pot ser un mateix sense fer un show de tot plegat, i aconseguir un èxit impressionant i difícilment repetible sense molestar el veí.

Tant debò més gent sabés arribar, treballar bé i marxar. Però no. En política i en d’altres àmbits la norma imperant és la de la perpetuació. Una molt mala costum, alhora símptoma d’una societat narcisista i egoista. I és que la prolongació dels càrrecs difícilment dur a res bo. No dic que tothom n’hagi de tenir prou amb quatre anys. Un pot trigar més o menys a consolidar un projecte. Però fet això, no tothom sap marxar amb la mateixa elegància. Guardiola, en canvi, ens dóna una lliçó. Marxa enmig d’una bona situació, amb el cap ben alt i cedint a qui ningú espera el seient més preuat del món sencer. I això aquí costa molt d’entendre.

Imaginem-nos per un moment què hagués passat si Felipe González hagués marxat després d’obrir Espanya al món i abans d’estancar l’ocupació. O si José Maria Aznar hagués deixat el seu seient a algú altre, quatre anys després de fer baixar l’atur als seus mínims i sense posar-se en cap guerra. O si Zapatero hagués marxat després dels seus primers quatre anys plens de lleis progressistes i polítiques que van posar el govern espanyol d’exemple al món sencer, i abans de perdre tota credibilitat amagant-nos la recessió. Sense dubte el record que tots en tindríem, i el que escriurien sobre ells els llibres d’història, seria molt diferent.

Perpetuar-se en una càrrec és una filosofia antiga, però aquesta tendència està canviant, segons em comenten els meus amics psicòlegs. La fornada de joves talents que les universitats estan produint tenen una nova mentalitat. Gent a la que no els fa por anar d’un lloc a un altre, inclús fora del seu país d’origen. Gent que busca nous reptes a diari i que ens deixa un món millor. Però la cultura d’asseure’t a una cadira i no marxar-ne ni amb aigua calenta encara és ben present a casa nostra. I es reflecteix, per exemple, quan les enquestes ens diuen que una gran part del país té com a objectiu ser funcionari. Agafar un lloc i no perdre’l mai. La meta és el principi, no el final. No hi ha desig de millora, no hi ha risc, i per tant, no hi ha evolució. Només conformisme. Un conformisme que ha dut a un país sencer a confiar els seus models de negoci en una o dos àrees i prou, amb les nefastes conseqüències que tots coneixem, i a crear una administració gegant que lapida els fons públics per camuflar la incapacitat d’avançar en altres camps.

Res m’agradaria més que, com diu el President, fóssim el Massachusetts d’Europa. Però no ens enganyem, tenim el caràcter mediterrani en contra nostra. Hem estat anys rient-nos dels tripijocs de les elits italianes i de cop i volta ens hem adonat que la corrupció és tan espanyola com allò que més. Hem menyspreat l’Europa de l’est quan el seu atur juvenil no és ni la meitat que el nostre. Hem ignorat els veïns del nord quan aconseguien situar-se al capdavant de l’educació mentre que aquí jugàvem a programar setmanes blanques, quan el que ens hauria de preocupar és que som a la cua dels rànquings. Tot per no saber donar pas a les noves idees. No saber dir prou, no saber marxar. I això passa a la política, a l’empresa, i a tot arreu. Quants càrrecs porten anys estancats al seu lloc? Doncs això. Estic convençut que tot funcionaria millor si al món hi hagués més gent com Pep Guardiola.