Thomas Mann
La Llei (trad. Josep Murgades)
Girona: Papers amb accent, 2012

Si Thomas Mann el 1943 parla de Moisès, molt probablement qualsevol lector europeu d'aleshores seria capaç de llegir-lo perquè coneix la història bíblica. A 2012 dir el mateix és més que arriscat. Si bé la societat s'ha secularitzat en els darrers anys, també és cert que això no ha de ser necessàriament dolent, però sí que ho és quan en una cultura i societat d'arrel cristiana oblidem els nostres orígens i obviem les eines que ens calen per interpretar escultures, pintures i, és clar, literatura.

Per solucionar-ho, aquesta edició de La Llei, de Thomas Mann, traduïda pel filòleg reusenc Josep Murgades, conté al cos de l'obra referències bíbliques directes —bàsicament a l'Èxode, però també a Nehemies, Deuteronomi i Nombres, si no és que me'n deixo algun, i ai las si n'afegeixo d'altres— que permeten que el lector que ho desitgi acari l'obra sacra amb la de Mann.

Però si anem a pams direm que La Llei és una nouvelle que Mann va publicar lluny de casa, en plena guerra, i que s'allunyava, així, de l'encàrrec inicial que van fer-li. A la introducció generosa —i molt interessant— d'aquesta obra, ens assabentem que el text havia ser una introducció per a una producció cinematogràfica de nom Hitler and the Ten Commandments. Ja hem arribat al cap del carrer. Mann no fa res més que posar en voga el poble jueu i la seva proclama de llibertat. Però no fóra gaire interessant si Mann s'hagués limitat a obrir una Bíblia teutona i l'hagués copiat. Ben al contrari, l'autor subverteix alguns elements, pocs, i el resultat és un text molt versemblant, lluny de certa fabulació Bíblica que al lector contemporani amb ulls laics li pot semblar ridícula. És el cas del truc de la serp convertida en bastó, que queda ben clar que és una tècnica més vella que l'anar a peu que els grans servents del faraó ja coneixen, o les marees que fan pujar les aigües. Per tant, si més no en aquest aspecte, la veu narrativa juga amb els elements que fan de Jahvè un ésser molt reputat i que, en canvi, poc hi té a veure en tot aquest artifici. En contrapartida, el déu de la bardissa que no es consumeix acaba perseverant i guanyant-se la devoció i estima del seu poble. Mitjançant aquest discurs irònic el narrador de Mann ens presenta el seu Moisès contemporani i fidel, alhora, amb el text sacre.

Si alguna vegada en teniu ocasió, no us la deixeu perdre si és que teniu curiositat sigui quina sigui la vostra tendència espiritual.