L’Elvis cantava:
Viva Las Vegas. Cantava que el dia se li feia curt a Las Vegas, que les apostes havien de pujar, que hi havia un miler de dones maques, que era necessari fer el cor fort i tibar els músculs d’acer. Viva Las Vegas! Una cançó! ¿Què fer davant d’Eurovegas o del Gran Casino Europeu? Això es demana l’opinió pública i la publicada, la gent a la sortida de les esglésies, a la cua de les biblioteques, a la sortida dels concerts de Beethoven, entre un gintònic i una classe de grec clàssic, entre un Plató i un bon filet de Heidegger. Aquí tothom és culte i meravellós, virtuós i capaç, bell i magnífic, i escapa de les ruletes, d’Elvis i dels grans aiguamolls amb daus trucats i putes de saldo. No entenc per què fem tants d’escarafalls.
Primer punt: ni el joc està prohibit ni ho està res del que vol fer-se als horts del nostre Llobregat. ¿Prostitució forçada? Perseguim-la! ¿No volem acabar amb aquesta plaga? Doncs no hi ha millor ocasió que aprofitar la mel per caçar mosques; i recordem-ho: que no muntin aquí l’Eurovegas no farà que deixi d’haver-hi cossos venals -sobretot a la Jonquera, on la impotència de les autoritats davant d’aquest mercadeig és més que palpable. Sí, podem militar a favor de la sexualitat kantiana: però no podem impedir que dos adults mantinguin relacions sexuals lliures a canvi de diners. Una cosa és la meva moral -i els meus gustos- i l’altra és la llei, els marges dins els quals podem fer que una societat una miqueta digna continuï prosperant sense fer plorar els àngels.
És ben cert: jo també voldria que en aquells terrenys s’hi fes un gran complet tecnològic, biomèdic, alquímic i colossal, on s’inventés l’energia sostenible o la immortalitat de l’ànima o la vacuna contra el càncer: però fet i fet és el que tenim. No hi ha més cera que la que crema. Els científics del món se’n van a Califòrnia, a Londres, i els que vénen aquí són els turistes, aquí els absorbim una miqueta menys que a París -campions d’Europa en aquesta indústria-, aquí tenim un port de creuers que està entre els cinc primers del món, i gràcies al turista i al seu oli corporal els comptes catalans no fan tanta llàstima com a moltes altres bandes d’Espanya o d’Europa. A veure si per fi l’instaura la taxa turística.
Joc i sol, diversió i Elvis, els catalans podran jugar a la botifarra amb fitxes de colors. Mentre aquí no tinguem Premis Nobel nascuts a Esparraguera que ens facin el Massachusetts al vapor cada cap de setmana, mentre aquí ens continuem pensant que som els reis del mambo simplement perquè sabem afinar la gralla o riure amb els acudits d’algun cec bilingüe, Catalunya serà el que és: una meravella estreta dins els marges d’una mediocritat molt ben portada, que commou i eleva l’ànima d’alguns pares de família. No es tracta de fustigar-nos, no, però tampoc de pensar-se que el nostre regne no és d’aquest món.
¿A qui volem enganyar? Per favor! ¿Saben els catalans quina mena de gent són? ¿Han anat els catalans a visitar certs municipis de la costa catalana? ¿Què hi pot haver, pitjor que aquells grans complexos de ciment ataconat, tot sòrdid i sense grandesa, tot d’asfalt i misèria pintada de tots els colors? Ras i curt: ¿què hi pot haver pitjor que Les Rambles? ¿Las Vegas? “No és el model”, ens afirmen alguns puritans. I sí, ¿però quin és el model? El model català és catalanitzar la modernitat. Si aquest poble encara aguanta és perquè s’ho fa tot seu sense perdre-hi gaire, s’apropia de tot -del sublim i del banal- amb alegria, amb carisma, amb entusiasme, amb aquell pragmatisme perfumat d’ironia que li ha donat tants bons resultats. Las Vegas a Catalunya significa que Catalunya torna tenir l’oportunitat de mostrar-se millor, d’excel•lir en coses que els altres no són capaços de fer, i no perquè siguin idiotes sinó simplement perquè no són catalans: a EuroVegas hi han de posar un gegantí ou com balla, enfilat sobre un doll d’aigua que s’elevi seixanta metres.
Aquest país és confús i complicat. Aquest país vol ser independent i vol governar-se però massa sovint peca de minoria d’edat. El milhomenisme fa paret amb una abús d’humilitat preocupant. Dinamisme, innovació, potencial econòmic. La indefinició catalana, que en tantes altres coses dóna resultats positius, davant d’un projecte econòmic com aquest no pot fer més que mostrar fins a quin punt hi ha una part del país que sempre es caga a les calces.