És possible la unitat europea com reclama Espanya, si no són capaços de mantenir-la amb consens a l’Estat?
El problema és que Mariano Rajoy parla de la unitat Europea, de la mateixa manera que ho fa de la unitat espanyola, però cap de les dues no és possible tal i com ell les pensa.

Per què no?
Perquè Rajoy parla de la unitat sense tenir en compte que aquesta s’ha de mantenir amb nous elements, amb les coordenades del segle XXI. En l’àmbit espanyol fins i tot s’estan fent reformes que pretenen recentralitzar l’Estat per la porta del darrere. I és impossible que amb aquest panorama hi hagi unitat.

Per què és insostenible l’actual situació entre Catalunya i Espanya?
Perquè cada vegada hi ha més gent a Catalunya, que abans no eren partidaris de la independència, però que comencen a sentir-se farts d'Espanya. Per tant, aquesta tensió i tibantor, fa que la gent es comenci a plantejar si no seria més fàcil començar de nou. Repensar-ho tot en una unitat més petita, i no tornar a cometre els errors del passat.

Només queda la independència?
Estem en un moment complicat, i d’aquí n'hem de sortir enfortits o en sortirem amb una coixera que no ens la traurem en dècades. La independència si no és ara, no es farà. Si no afrontem els problemes, ens quedaran seqüel·les futures. No és l'única solució, però és la més probable.

A partir d’ara, s’ho mirarà des de fora, o participarà per aconseguir-la?
Tinc un cert neguit sobre en què consisteix el compromís. No sé si aquest compromís seria començar a avaluar, de veritat, com anem i cap a on. Jo acceptaria la legitimitat de la resposta majoritària disposada a marxar. M’agradaria que això fos el resultat d’un procés informat, i si en aquest cas arribo a la convicció que és la millor opció, així ho diré. Aquest és el procés on estic ara.

Creu que hi ha una majoria suficient a Catalunya per proclamar la independència?
Ha canviat qualitativament el gruix de les persones que formen l’opinió pública, que no són la majoria social, però sí la majoria que compta des del punt de vista del discurs. Ha canviat l’espectre, s’ha ampliat i ha anat guanyant adeptes en àmbits que fa deu anys no eren imaginables. Ha quallat la visió, i com que estem en crisi hem de repensar la idea.

Per tant, segons vostè, estem en el moment clau? Si no ho fem ara, no ho farem mai?.
Jo crec que sí. No hi haurà una altra situació com aquesta. Amb la crisi, la gent visualitza altres escenaris. Els canvis polítics i estructurals es donen en moments de crisi. Per això serveixen, tenen aquest punt positiu.

Realment creu que ara una Catalunya independent seria factible?
És factible quasi tot. Si ho és Kosovo, ho és tot. Ara bé, la independència no només ha de ser factible, sinó que ha de ser bona. Tot i així, en aquest moment podem demostrar que es poden fer les coses d’una altra manera en el segle XXI. Per què no podem ser un Estat de referència? Hem de donar la campanada. No marxar simplement pels diners…

I com seria la separació amb Espanya?
Espero que sigui cordial. No només seria desitjable que fos així, sinó èticament exigible.

Realment creu que podria ser cordial?
Tinc els meus dubtes. Però el temps cura moltes coses.

Creu que perillen les autonomies tal com està ara la situació?
Sí. Ens posaran reformes davant la tessitura de per què serveixen els autonomies. Poder recentralitzar coses és una possibilitat, com per exemple ha fet Alemanya quan li venien maldades. S’ha tensat els discurs per la mateixa voluntat recentralitzadora tàcita que ha tingut l’Estat. Aquest ha volgut respondre a un mandat d’Europa, però ha provocat dues visions: o eliminem les autonomies perquè no valen per res, o marxem.

Com interpreta els últims atacs a la llengua catalana tant a l'Aragó com a les Illes Balears?
Això és “marcar paquet”. Si arribem a un moment de tensió màxima, el país es bifurcarà. Una part donarà suport a qui ara està començant a agafar la torxa per anar cap a un altre lloc, i un partit haurà de ser el reducte de les essències, tenint en compte que el PSC ni està ni se l'espera. El PP dirà llavors que es queda amb el no. És com si s’estiguessin preparant els actors: el sí i el no.

Vostè diu que és hora de modificar el projecte europeu… En quin sentit?
L’obstacle més important que ha tingut la UE des del començament ha estat la cessió de les sobiranies dels Estats. Hi ha determinades qüestions econòmiques que es poden concertar per l’interès de tothom, però quan arriba el moment de decidir, les instàncies de decisió que haurien de ser europees, no guanyen pes per la força dels Estats. A més, la crisi ha accentuat les desigualtats.

I, doncs, cap on anar?
Per a mi fer de veritat Europa és la capacitat dels Estats a sacrificar la paraula sobirania, com indica el seu sentit tradicional. Ara és el moment de reinventar la història d’Europa. Per tant, també és el moment de la reinvenció de la història dels actors que la protagonitzen.