L'espanyolisme entra en joc
L’Eurocopa treu a la llum un sector de la població catalana que reivindica un espanyolisme identitari
Balcons amb banderes espanyoles penjades. Aquesta és una imatge que durant aquests dies d’Eurocopa podem veure en algunes cases o pisos de Catalunya. Aprofitant la participació de la selecció espanyola a l’europeu de futbol que es disputa a Polònia i Ucraïna, un sector de la població catalana aprofita per fer visibles els seus sentiments.
L’efecte és especialment perceptible en les perifèries de les ciutats. Barris on gran part del pes demogràfic recau en l'antiga immigració espanyola i els fills d’aquesta, arribada a Catalunya durant les dècades dels 60 i 70. Són aquests fills, nascuts aquí, els que podem veure aquests dies passejant amb la samarreta de la selecció espanyola posada. És l’espanyolisme d’uns catalans que expressen desacomplexadament quins són els seus colors.
La confrontació, cada dia més accentuada, entre Catalunya i Espanya, fa que els catalans que entenen que formen part d’un projecte identitari comú espanyol optin per fer-se veure, segons els experts consultats. Sens dubte, una de les formes més fàcils i més visibles, és fer-ho durant una competició esportiva on hi participa la selecció espanyola.
Reivindicació espanyolista a través de l’esport
Segons el sociòleg Salvador Cardús, “aquest tipus de competicions s’aprofiten per buscar temptacions patriòtiques”. Cardús apunta que aquest fenomen és normal, però al mateix temps minoritari: “En aquest clima és lògic que es facin certes manifestacions de pertinença però no em sembla especialment preocupant o greu. Per la quantitat de suport mediàtic que arriben a tenir aquestes competicions, més aviat hauria de sorprendre les poques banderes que hi ha”.
Respecte el component polític que poden tenir aquests gestos, Cardús no creu que estiguem davant “d’una manifestació política explícita, tot i que n’hi pot haver-hi algun cas combatiu, en general no ho crec. En la majoria de casos és simplement un comportament gairebé de ploramiques, que és el que proposen les televisions”.
Francesc de Carreras, catedràtic de Dret constitucional de la Universitat Autònoma, hi veu una clara relació amb la política i associa aquesta actitud amb la utilització de l’esport que fan els nacionalismes: “s’aprofita l’Eurocopa com a forma de reivindicació nacionalista espanyola igual que el Barça forma part de la reivindicació nacionalista catalana”.
La vessant política
Aquesta realitat també té la seva traducció en el món de la política. En les darreres eleccions municipals i catalanes, els resultats mostren com aquest sector de la població, que històricament havia estat votant socialista ha començat a confiar en el PP, o en menor mesura en Ciutadans. Uns catalans amb un imaginari col•lectiu i uns referents espanyols, que durant molts anys havien apostat per un vot on predominava l’eix social, es comencen a posicionar amb un vot identitari.
És el cas, per exemple, de Badalona, la tercera ciutat catalana en nombre d’habitants, on el PP ostenta l’alcaldia; o Castelldefels, una altra ciutat important, en aquest cas del Baix Llobregat, on els populars governen. Dues ciutats que sempre havien estat en mans del PSC. La fotografia és d'un carrer de Canovelles (Vallès Oriental), on el PP va passar a ser segona força a les municipals. // Albert Ribas