No fa falta que una cosa sigui una meravella perquè sigui bona. Amb aquesta simple constatació es pot desmuntar el tòpic que des de fa mesos van deixant anar els líders del PSC o del PP, que mosseguen tot allò que faci referència a l’aposta del Govern de Catalunya pel pacte fiscal. Són ells els que ens repeteixen que amb el pacte fiscal no s’arregla res: que els problemes de Catalunya no tenen res a veure amb una hisenda pròpia.

Amb aquesta idea -cançoneta enfadosa- coincideixen els dos partits, estranyament, i és ben simptomàtica aquesta manera d’anar junts: el PSC porta molts i molts anys jugant al joc de l’espantall amb el PP, insinuant que el PP és el dimoni polític, i dient a les clares que CiU no és representa més que una visió provinciana de la dreta espanyola. Amb aquest relat han abraçat grans collites electorals; també forçant CiU a pactar amb el PP, sense oferir cap ajuda en el Parlament encara que fos en temes que podien estar d’acord, i tot perquè així podien pintar el retrat de l’abraçada de la dreta -d’aquí i d’allà- davant de l’opinió pública. Una estratègia simplement política -ni maca ni lletja, doncs-, amb la qual han anat fent la viu viu durant una bona temporada, des d’aquell pacte del Tinell -“fem un Estatut contra el PP”, era el missatge- que va acabar forçant el partit de Mas -corria l’any 2006- d’anar al notari a deixar escrit que els del PP eren éssers d’una naturalesa política radioactiva.

Ara hem sabut que PSC i PP fins i tot pacten en secret, tot per no permetre que ERC s’ajunti al centre amb CiU sota la bandera de la fiscalitat pròpia. Ara és el PSC qui fa la gara gara al PP, tot per sumar-lo a una suposada reivindicació d’un model de finançament propi per Catalunya, del qual, expliciten, els populars no en poden quedar al marge. Aquells que abans eren simplement demoníacs ara són socis necessaris; i no m’espanto, no en faig cap retret, perquè estem en democràcia i no hi ha res més ponderable que les abraçades teòricament contranaturals, quan fins i tot els antagonistes ideològics són capaços d’arribar a acords.

¿Què ha passat aquí? Espanya toca les campanes i els unionistes sempre troben un llit calent on compartir que han deixat de ser d’esquerres i de dretes. Cada dia la independència sona com una opció més abastable, com un horitzó polític menys forassenyat, de la qual la sobirania fiscal no en seria res més que un primer estadi, que tanmateix no acabarà mai de solucionar l’encaix de Catalunya dins Espanya. Saben que tot això sona ja amb trompetes veritables -si no és així, estem acabats…-, i d’aquí que busquin consensos espanyolistes, tot per no deixar que Catalunya decideixi des del catalanisme sobiranista el seu propi futur.

L’envit per un pacte fiscal propi ha deixat descol•locat el PSC, que no pot recórrer als seus antics socis del tripartit, ja que fins i tots els verds s’apunten al carro d’una fiscalitat pròpia, a més dels nous partits menuts i independentistes, amb tota la seva retòrica apressada. I és així com només queda el PP, talment a Euskadi, allà on s’han entesos a la perfecció per fer una pinça espanyola per desplaçar el PNV.

Fixem-nos que per a tapar l’escàndol de Bankia també s’estan entenent a la perfecció: Espanya fa aigües econòmiques arreu, però Rubalcaba s’ha resistit fins a l’últim instant a demanar una comissió parlamentària -que serà inútil…-: en el consell d’administració d’aquest banc meravellós hi havia representants de tots els partits, que badallaven mentre el forat creixia i cobraven unes dietes abundoses per no fer res més que treure’s el barret. El PP i el PSOE també són els responsables de crear immunitats administratives, oasis d’ocupació on han col•locant alternativament les seves figures secundàries -les diputacions, per exemple-, i on és molt difícil entrar amb la tisora, molt més difícil que en els serveis que sí reverteixen en la ciutadania: la sanitat i l’educació. Tot això és d’una grolleria insuportable.