En una escena de la interessant pel·lícula 'Professor Lazhar', el mestre, que de fet no n’és perquè és un refugiat que ha aprofitat una tràgica circumstància per obtenir el lloc de treball, demana als alumnes que busquin el “subjecte” d’una frase i una nena li replica que deu voler dir un “SN”. El mestre, que fa cara de no entendre què li diu aquella nena saberuda, exigeix una traducció. La nena li ho deixa clar: “sintagma nominal”. I la mateixa situació es repeteix quan demana quin és el complement directe. És obvi que entre el mestre i els alumnes hi ha una distància que els separa que no és tan sols d’edat. Reflecteix un canvi més profund, per bé que no precisament gramatical.

El canvi de paradigma gramatical és, per dir-ho a la manera de Gregorio Morán a Foto d’època amb nens (La Vanguardia, 02/06/12), una metàfora de la postmodernitat: la forma té més importància que el contingut. La qüestió de la narració i la representació de la realitat —present i històrica— és una de les polèmiques historiogràfiques més abrandades dels darrers temps. Cap a finals de la dècada dels 80, Hyden White ja afirmava que és més important la manera d’explicar les coses que determinar amb proves com s’han esdevingut en realitat.

 

Doncs bé, la paradoxa que ens mostra el film quebequès, pel meu gust massa políticament correcte, podria aplicar-se al que va passar dissabte a la tarda després de la reunió de l’Eurogrup via videoconferència. Les autoritats espanyoles van insistir a presentar com una mera ajuda la decisió de la UE de prestar a Espanya fins a un màxim de 100.000 milions per revitalitzar el sistema financer espanyol. Fora de les fronteres espanyoles el diagnòstic era, en canvi, un altre: la premsa d’arreu del món utilitza els mots “bailout”, “rescue” o “intervention” per designar el que és clarament un rescat econòmic, si bé deixa per més endavant els efectes polítics que tindrà l’incompliment de les condicions fixades per les autoritats europees.

Si bé és cert que les condicions del rescat no impliquen cap imposició directa de la UE perquè el govern Rajoy apliqui nous plans d’austeritat, tothom sap que a la fi qui paga mana. I la realitat és que qui rep els diners europeus és Espanya i per tant el crèdit computa com a deute de l’Estat. En conseqüència, de Guindos enganya quan nega que Espanya s’obligui a res en acceptar els diners. I tant que Espanya adquireix obligacions. El rescat del bancs espanyols és, agradi o no, la punta de l’iceberg d’una reestructuració social de llarg abast.

 

Si les autoritats espanyoles insisteixen a dir que aquest és un rescat 'light' que no tindrà efectes sobre la societat, augmentarà el recel ciutadà. El problema d’Espanya no és que hagi hagut de rescatar el seu sistema financer —també van haver de fer-ho els EUA, Holanda o el Regne Unit i va tenir efectes positius—; el problema és que en aquest cas els diners els posa Europa i, per tant, és natural que la UE reclami part del control de la situació. El cúmul d’errors en cadena des del 2008 ençà ens han portat fins al moment actual. El maquillatge de la realitat que han practicat els socialistes i els populars és un escàndol que hauria de comportar demanar-los responsabilitats polítiques.

El mal dels eufemismes és que són una cortina de fum que serveix per dissimular la mala gestió. I també les perversions. Ens caldrà estar alerta perquè el govern Rajoy no aprofiti l’avinentesa per estrangular encara més l’economia catalana i liquidar velles inconveniències. I com que els governs tripartits van fer-ho tan malament com Zapatero i Rajoy i van deixar la caixa de la Generalitat més buida que buida, el PP intentarà aprofitar l’ocasió per passar comptes amb Catalunya i escapçar l’autogovern amb moltes dosis d’espanyolisme i eufòries simbòliques.

“Els diners que ara rebrem d’Europa —va dir el president Artur Mas en una compareixença institucional oportuna i sensata— s’hauran de tornar i espero que quan l’Estat espanyol injecti diners a la banca que ho necessiti, que amb el pas del temps pugui recuperar íntegrament aquests diners, de tal manera que ni als nostres ciutadans, ni tampoc en els països europeus, aquesta inversió de fons actual els acabi suposant una pèrdua˝. L’advertiment presidencial també val per a desarticular la temptació centralitzadora que amara sempre els governs espanyols en crisi. I és que, com diu el refrany, “cabra avesada a saltar fa de mal desvesar”. Doncs això!