Ara que tots els partits accepten parlar del Pacte Fiscal potser caldria una campanya institucional (TV3 i Catalunya Ràdio) sobre que és i que significa. Ja sé que acceptar parlar de les coses no vol dir compartir-les, ja sé que socialistes i populars viuen a Catalunya aquest tema amb una malaltissa esquizofrènia que contrasta amb la fermesa i seguretat dels seus companys del País Basc i Euskadi a favor del concert econòmic, això sí, només per bascos i navarresos; ja sé que el perill de buscar aquest tipus de consensos és que la proposta resultant sigui descafeïna... ja ho sé tot això, però el sol fet de parlar-ne ells i que la ciutadania sàpiga que n’estan parlant ja contribueix a estovar les consciències d’aquells que encara no estan prou conscienciats que el millor per la gent que viu en aquest país és que el nostre govern recapti els impostos d’aquí, els gestioni i pacti amb l’Estat una contribució pels serveis prestats i una aportació en concepte de solidaritat.

Però és bàsica una campanya informativa clara, planera, sense tecnicismes i comprensible perquè els catalans tinguin la informació que els permeti saber que els interessa, que els beneficia i que els perjudica. Sense caure en gaires ismes: sobiranisme, independentisme, federalisme, autonomisme... Deixem-nos d’etiquetes i expliquem als ciutadans de pe a pa perquè no ens convé l’actual sistema, què hi perdem, què regalem a Espanya, per qui ens esforcem... I expliquem també que un sistema fiscal més just no solucionaria tots els problemes que tenim, però els que tenim (més del 20% d’atur; el 20% dels infants que estan sota el llindar de la pobresa; augment dels desnonaments...) no serien tant greus.

Aquesta és una batalla llarga i difícil que només es pot afrontar amb molta informació i amb constància. Està clar que el grau de masoquisme que practiquen alguns partits no és compartit pels seus votants. Per exemple, la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) confirma que el 79% dels votants del PSC estan a favor del pacte fiscal.

Per tant, que els partits continuïn consensuant una posició unitària no és dolent; que el ciutadà cada dia tingui més informació, tampoc és dolent; que es facin campanyes institucionals, no solament seria recomanable, és imprescindible... però al final del procés hi ha d’haver un pla A (pacte bilateral Estat-Generalitat amb el suport de totes les forces parlamentàries catalanes) o un pla B (decisió unilateral de la majoria absoluta del Parlament). El pla C, aquell que és més fàcil però també més indigne, a hores d’ara ja és implantejable.